El nostre món

Va ser fugaç el nostre encreuament de paraules en aquella nit literària de Sta.Llúcia, però amb allò en vàrem tenir prou per descobrir-nos per primer cop. A partir d'aleshores només van existir els correus electrònics, les trucades o els missatges breus. Potser és ben cert que no ens coneixiem de res. Potser es ben cert que la diferència d'edat era considerable. Tanmateix, és ben cert que tots dos feia temps que no treballàvem en res. La nostra imaginació havia fugit de vacances, i hi vàrem trobar una solució.

Recordo que vàrem quedar a la habitació 314 d'aquell hotel a les 18.00h del dia 31 de desembre. Era arriscat. Era directe. Era vital; questió de supervivència. Amb nosaltres sols venien sis paquets de galetes, deu ampolles d'aigua, un cartró de tabac i cinc ampolles de vi. Això, i la transgressió.
Vàrem tancar-nos a aquella habitació conscients de perquè hi érem. Vas abaixar les cortines i vas desconectar el televisor. Ens trobavem sols. Erem tu i jo els únics inquilins d'aquella bogeria.
El teu mànager et trepitjava els talons sobre la data de la teva nova exposició a una galeria del casc antic, i a mi l'editorial ja m'havia donat dos avisos sobre la publicació d'un nou poemari. Era senzill: crear o caure en desgràcia.

El món va canviar d'any a la vegada en que tu i jo ens descobríem de forma més íntima, fent nostres els focs artificials de la ciutat i entonant a base de sexe l'entrada a una nova era. Aquella habitació ens va canviar, i ho saps. Aquella habitació va ser el refugi on dos bojos van trobar la resposta a les seves preguntes. Allà va ser on durant cada minut l'un es va recolzar a l'altre, sense parar, de forma constant; en revolta constant que diria Pere Quart. Aquella habitació d'hotel feia olor a passió, i és que no en podia fer cap altre.
Fèiem l'amor contínuament, i quan ens en cansavem ens tiràvem hores mirant-nos l'un a l'altre, nuus, suats, enganxats cos a cos. Mentre pintaves em demanaves de forma explícita que em masturbés davant teu, en canvi a mi m'encantava espiar-te mentre et dutxaves. M'excitava. M'agradava massa obrir la porta del lavabo sense fer soroll i estar-me tot el temps del món observan-te sota l'aigua. Allò em feia bullir per dins.

Treballàvem a un ritme incansable. De fet, vàrem perdre la noció del temps. Desconeixíem l'hora que era o el dia en que ens trobàvem, només sabíem que els nostres horitzons acabaven allà on es produia el darrer orgasme. I després seguien. Escrivíem o pintàvem prolíficament durant totes les hores del dia. Ens rajaven les idees com per obra de màgia, i quan tu no me les explicaves a cau d'orella era jo el qui et narrava un nou passatge a tu.
Ens teníem, i no volíem tenir res més que no fós allò.
Passats uns dies vas acabar definitivament el teu quadre, que vas titular "Oasi enmig del cosmos". Jo, per la meva part, tenia enllestit un nou recull de poemes anomenats "Travessa damunt l'horitzó". Tots dos tenien molt de cadascú.
Sense voler, gairebé per obligació, vàrem apujar les persianes de l'habitació al mateix temps que el nostre món s'esfumava enmig de la vista immaculada de la ciutat de París. Va ser aleshores, igual que en aquella cançó d'Antònia Font ,quan després de quatre dies vàrem veure sortir el sol.
Quatre dies convertits en un sol cos.

Ara que ha passat el temps i hem après que només existim si respirem junts, entens perquè cada matí al llevar-me i veure't al meu costat et dic que nosaltres no som d'eixe món?