El nadó que es va enamorar de l'alba

El nadó que es va enamorar de l'alba

L' alba m'ha tornat a abraçar aquesta nit. I me n'he enamorat. L'alba, aquell cos nu que cada nit es banya al llac del què és la meva ment. I jo també m'hi capbusso i hi nedo...però m'ofego intentant tocar-la. L'alba no és més que un desig inassolible, aquella boira lluminosa a qui atanso la maneta per agafar-la... i s'esfuma. Però somriu. Sempre somriu al esfumar-se. I s'esfuma perquè no té cap altre remei: algun dia tornarà amb el sol, o marxarà amb un dels molts estels que habiten la nit, aquells estels que tanta por em fan. L'alba és tendre, sinuosa i suau, però també és cega...de sentiments. M'he enamorat de l'alba, un cos nu, però de boira; i fred com el gel que tant respecte em provoca. L'alba és un cos que recorre cada dia els desigs més foscos del meu cap. L'alba és un misteri. L'estimo i li tinc por. I a ella i a mi ens agrada menjar la pizza amb les mans...



Per a l'andorraneta, del noiet!