El misteri dels vents

Reconec que en aquesta vida tot ho he improvisat. He caminat donant saltets imprecisos per l'herba dolça i pel fang ambiciós de totes les estrelles. M'ha semblat viatjar sempre a la velocitat de la llum. He entrat i sortit del meu cos cents de vegades. He giravoltat per un univers en forma d'anell. I tot, absolutament tot, ha estat fruit de la improvisació. Algú, encara no sé qui, em va empènyer fa molt temps cap a un món on sempre és demà. I és clar, tot el que m'havia servit fins el dia anterior tenia la qualitat de ser inservible com el paper mullat.
Però si encara ets una nena, em va dir una veu extraordinàriament amable. Sí, una nena sóc. I encara no sé com, després d'aquestes paraules, em vaig transformar en una papallona que es meravellava de cada flor que en bevia el pol·len; després, en una formiga que cavava amb tot el que ella era túnels i més túnels sota la terra; una mica més tard, en un ocell foll que perseguia la tempesta sense pensar en tot allò que hi trobaria, fins que un dia ja era tan sols un vent. I els vents, si encara no ho sabeu, sempre improvisem. Som petits desastres eterns que viatgem sense fi, sense camí, furgant els secrets de la terra, colpejant-nos uns amb els altres, enamorant-nos de bells núvols que desapareixen si els volem acariciar. A nosaltres, els vents, no ens volen enlloc. Per això sempre som empesos a canviar de casa, a mudar-nos els vestits i a improvisar de nou. Si els vents aprenem alguna cosa és gràcies a la improvisació. Ja ho veieu, som així de maldestres.
Un dia em vaig tornar un vent foll com aquell ocell que havia estat: em vaig enamorar d'un humà. Li regalava les millors brises, les millors olors d'aigua de mar i romaní, li pentinava els cabells quan no se n'adonava, el seguia servicialment allà on ell anava, però no s'adonà mai de res. O sí que ho va fer, però em menyspreà les brises, les olors, els bons desigs, les paraules. El pitjor que li poden fer a un vent, sabeu, és que el redueixin a un vent idèntic als altres que ja han vingut o que encara estan per venir. I ell ho va fer, condemnant-me per enèsima vegada a l'exili.
Ja veieu que els vents tenim molt poca veu, i com que sempre anem amunt i avall perquè és el nostre destí, ens obliden molt fàcilment. I ja hi tornem a ser! La improvisació ens roba de nou l'alè, el vigor i la força. Ens mareja i enravena l'esperit i de les idees en fa un cabdell indeslligable. Només una nova improvisació ens podrà salvar, perquè ella, de la mateixa manera que les plantes, quan mor té la gràcia de llançar una llavor perquè germini una nova esperança.
Pobres vents... Vagabunds del cel que onegen totes les banderes; petits desastres que només busquen alguna cosa més extraordinària; éssers mudables que esperen ser escollits, abandonar la cursa i quedar-se, per fi, més d'un segon al mateix lloc. A la terra on els nostàlgics se'ls ha prohibit l'entrada perquè no hi ha res que enyorar. Perquè ja es té tot. Perquè ja es té el món.
No fa molt, la mateixa veu extraordinàriament amable em va tornar a parlar: hauries d'estar contenta de ser vent. Ets, de tots els vents que conec, el més admirable de tots. La resposta em va venir com un llamp a la ment: digues-me, veu, de què em serveix ser el vent més admirable de tots si m'és igual la grandària del cel, els camins que hagi de recórrer i els misteris que em quedin per desvetllar, si no sóc més que un petit desastre que escup aire? La veu trigà una mica en contestar a la meva pregunta. Perquè els vents - digué - sou petits desastres fruit de la màgia.
De sobte, vaig tornar a recuperar la meva forma humana. Em vaig palpar tot el cos pam a pam, vaig vagabundejar com ho havia fet pel cel, però ara per tots els miralls, i vaig parlar i em van escoltar. I em vaig escoltar la veu. I sabeu? Encara té l'aroma dels vents i la improvisació de l'infant.