El meu pare

Se'm faria difícil parlar d'ell, em sembla. O no, no ho sé. Potser simplement es que mai ho he provat, que sempre ha sigut algú tan estàtic, tan inamovible per mi que no m'he plantejat mai qui és ell, i què significa per mi.

Recordo tants vespres assegut amb ell al sofà, recolzat sobre ell mirant la televisió... Recordo aquells dies d'hivern, quan es deixava la pell per fer-me pujar uns quants metres amb els esquís i després em feia baixar fent cunya... I aquells matins d'estiu en que acabava xop de suor perquè corria al meu costat mentre jo aprenia a anar en bicicleta... Les tardes mortes de diumenge, en les que fèiem les nostres èpiques batalles de playmobil. Recordo que tant era si al final el bon cavaller salvava la princesa o si els dos generals enemics acabaven a la taverna fent una birra. Que ell s'empescava totes les històries possibles perquè allò fos divertit. I ho era, ja ho crec. Les batalletes amb aquells ninotets de l'edat mitjana, i els castells que construíem, i tot plegat.

D'acord, potser mai va jugar a futbol amb mi, però a les nits, quan jo era molt petit i encara vivíem al pis de Les Corts, em llegia El Senyor dels Anells perquè m'adormís. De fet, m'adormia... I cada matí teníem el nostre super-esmorzar, amb aquell pot de cacau gegant que va durar uns dos anys... el ritual dels cereals i la bolleria, tot allò era sagrat.

I de tant en tant, entrava al despatx i el trobava amb la pipa als llavis i la mirada perduda, reflexionant, badant, somiant despert... què no hauria donat per saber en què pensava...

El cert es que sembla tot molt bonic explicat així. Suposo que ho és. Però de vegades m'agradaria que ell fos més obert. Vull dir, a vegades sembla, sobretot en els anys després de la separació, que quan tracta amb mi estigui manejant una bomba de rellotgeria que li pot explotar a les mans en qualsevol moment. Mai m'ha donat peu a explicar-li res més seriós que els resultats dels últims exàmens. Mai s'ha interessat sobre, què sé jo, el meu estat d'ànim o com em va la vida amorosa. No ho sé, m'hagués agradat que quan va saber que jo tenia novia hagués preguntat alguna cosa, o, si més no, que me l'hagués preguntat a mi, i no que hagués interrogat a la mare com va fer. Sé que la intenció és bona, que la seva idea és no incomodar-me, li sembla que trobaré absurd parlar amb ell de segons quins temes. El problema es que, per la força del costum, realment se'm faria molt estrany parlar amb ell de res que no fos banal. Em sentiria ridícul, per exemple, dient-li que m'agrada molt veure'l feliç amb la seva nova parella, la qual cosa és certa. o dient-li que l'estimo.

Suposo que tinc una mena de trauma d'infància. L'única vegada que el meu pare m'ha parlat amb el cor a la mà estava plorant. Hi havia hagut bronca de la forta a casa, una d'aquelles baralles que cap nen de 8 anys hauría d'escoltar, que hauría de tenir dret ha oblidar, com a mínim. Però el món és injust i aquestes coses no s'obliden.

No recordo de què anava la baralla, ni m'importa. El fet es que jo estava parat enmig del passadís, mirant al meu pare amb un nus a la gola. El meu pare plorava, desesperat, enmig del menjador. De sobte, es va girar, em va veure, i va córrer cap a mi. Em va abraçar com mai havia fet i com mai ha tornat a fer. El vaig sentir plorar, vaig sentir el seu dolor. I em va dir que ho sentia, que jo no havia de viure tot allò, que ell només havia volgut sempre el millor per mi. Jo em vaig quedar aturat, massa sorprès per reaccionar davant d'allò que mai m'havia trobat. Davant de tanta sinceritat, em vaig quedar aturat. El vaig mirar, vaig mormolar alguna cosa com "No, no...", volent dir: No, no és culpa teva, ja ho sé, no és culpa vostra, ni meva, però no m'agrada, no vull sentir-vos cridar, no vull sentir plors i cops de porta, plats trencats i retrets. No vull sentir-me culpable cada cop que ella perd els estreps, no vull voler morir-me cada cop que veig que ja no us estimeu. No vull tot això, però sé que no es culpa teva. Així que va, somriu, i digue'm que tot anira bé, perquè, si no m'ho dius tu, qui m'ho dirà?

Tot això vaig pensar. I vaig mormolar: No, no...