El llepaculs

Havia estat un dia molt intens i esgotador, fins i tot per a ell que ja hi hauria d’estar acostumat. Era habitual que quan tornava a casa, desprès de la jornada de treball, tingués una sensació de total insatisfacció. Però avui, a més a més, se sentia físicament cansat, emocionalment frustrat i moralment abatut.

No era la feina que feia la causa del cansament. La dominava i se’n sortia prou bé. No era pas aquest el motiu, no!!. El seu estat d’ànim era una conseqüència de la seva manera de ser i de la feblesa del seu caràcter. La seva actuació era la que li provocava aquesta insatisfacció, que avui s’havia vist agreujada per que un company, al que apreciava i admirava, li havia recriminat obertament el seu comportament.

I aquell company tenia una merescuda autoritat moral, que ell reconeixia i acceptava. Per això les seves paraules el van ferir en la seva dignitat. La poca dignitat que encara li quedava. Ja ho havien comentat altres vegades, però mai en el to seriós i punyent com ho havia fet avui. Li havia dit, senzillament, que no era res més que un baix adulador, un llepaire, un llepaculs.

I encara que ell n’era conscient de la seva incapacitat de defensar el seu propi criteri, que si que el tenia, no s’adonava del mal que feia als companys i, també, als caps als quals adulava contínuament, com un serf al seu senyor en l’edat mitjana.

Ell havia observat que els que suraven en determinats ambients, eren aquells que feien com ell, al marge de la seva vàlua. Eres ben vistos pels seus caps i superiors i es col•locaven en bons llocs, malgrat no ser necessaris. Només calia donar un cop d’ull a l’entorn, sobretot al polític, per comprovar-ho.

Però avui l’havien tocat de ple. Avui havia pres consciència clara de la seva vergonyant manera d’actuar. I avui no sabia com hauria d’afrontar demà i de quina manera hauria d’actuar amb els companys i, també, com plantava cara als seus superiors. Tenia un problema... i no sabia com resoldre’l. Potser ja era massa tard per fer-ho, però continuar de la mateixa manera, ara que n’havia pres consciència, no ho suportaria. Aquella nit se li va fer llarga, molt, molt llarga.