El juí dels homes [tema Culpa]

Aquell dia Monsenyor Guillem, Comte de Montcada, havia feit juí de nobles e pagesos. Jo em sabia innocent i el picaplet i les meves proves em farien estorcer de la cóbea d'aquells que em volien mal. Els creminosos passaven davant els ulls cansats de Monsenyor, i l'esperança dequeia.

Ella movia pits i cuixes amb una dolcesa que podria garantir la benauirança completa de qualsevol home, mes jo coneixia els camins del dimoni, i em vaig voler abstenir. Després la noia deshonrada reclamaria com a delme del seu honor, casa pairal i terres! Però jo podia demostrar amb feits que la noia em provocà amb els seus pits delerosos i les seves cuixes ben molsudes. Jo la vaig penetrar ben endins, això si, com el noble amb dret de pernada, sense escoltar planys ni crits, sense pensar en dolors i morats.

Però ara la meua esperança fallia, doncs Montsenyor era cada cop més cansat i el sol més baix. Malgrat tot quan em va tocar el torn i el picaplet es va posar davant del Comte de Montcada jo vaig somriure frisós de poder castiar els meus enemics, els de Can Foix, per la seva cóbea per les terres i els masos de la meua família.

De sobte Monsenyor Guillem de Montcada es va aixecar i va fer un signe al meu picaplet i el meu cor es va paralitzar.
- A partir d'ara -digué el benaurat senyor- s'ha acabat el juí dels homes, ara és l'hora del damnar de Déu. -vaig sentir-me fallir.

Si bé els homes m'exculparien de la mort i violació d'una meuca provocadora, o en pagaria delme, l'aigua bullent del juí de Déu sols els gats escaldats podien assir-la. Ja em veia caure a pes mort dins la tina d'aigua perquè si algú sabia de la meua innocència aquest era Déu i en el seu bon juí cap bon cristià podia confiar.