El foc.

Dalt d'un coll entre muntanyes a l'Alt Urgell, uns amics hi tenen una borda. No hi ha llum elèctrica i l'aigua la recullen d'una font que raja al costat mateix del solitari casalot. Uns altres, tenen una casa a la Seu d'Urgell. Tots junts varem quedar per fer una excursió: es tractava de fer nit a la borda, que serviria, a tall de refugi, de base per fer una caminada a la Serra del Cadí; de tornada aniríem a la casa dels de la Seu, més confortable i còmoda.
La borda, de pedra rogenca, coberta de pissarra, al bell mig d'un prat vorejat d'un espès bosc de pi negre y avets que s'enfilen fins la blancor del calcari de la muntanya, oferia un imponent aspecte. Un rajolí d'aigua s'escampava pendent avall, cercant el seu camí. Un cel blau, amb uns petits núvols daurats cobrien la soledat, la pau i el silenci de l'entorn meravellós del indret. I tot per nosaltres !.
Un cop instal·lats i cap al tard, quan les roques blanques de la muntanya semblen il·luminades amb una llum pròpia mercès els darrers raigs del sol i l'ombra ja fa estona que ha apagat els matisos dels verds del prat , els ocres i els rojos de les parets i dels marges de pedra, varem sopar al voltant d'una llar de foc. Amb el cafè i algun traguet, va començar la tertúlia, fins que el hipnotisme de la dansa del foc ens va anar deixant en silenci. Miràvem el ball de las flames cremant el tió i com a única música, oíem els espetecs del pi sec; les olors del fum i de la resina com a únics perfums. L'espectacle canviant del foc va anar-nos guanyant un rere l'altre, amb el seu poder hipnòtic. Sis persones, com babaus, embadalides i silencioses, subjugades pel misteri, les ombres i la màgia del moment. Una estranya malenconia ens dominava, incapaços d'articular paraula.
Pensava que aquell hipnòtic poder del foc obeiria a alguna raó tangible i vaig començar a divagar:
"És clar que si els essers humans portem centenars de mil·lennis reunits a la vora del foc, aquest ha de tenir un cert poder vers a nosaltres, doncs des de que l'Home en té memòria - i això deu deixar empremta genètica- el foc ha estat refugi, llum, càtedra, religió, destrucció, poder. A la seva llum s'han desenvolupat la pràctica totalitat dels amors, els drames, les comèdies, les tragèdies de la historia. Ha il·luminat naixements, assassinats, morts; hom ha trobat a la seva vora protecció, calor i plaer. Ha estat mitjà de bruixots, d'alquimistes, d'alcavotes i de metziners. Al seu voltant s'han maquinat intrigues i conspiracions, revolucions, reformes i contrareformes, i la imaginació humana s'ha desenvolupat en llargues vetllades, veient les imatges projectades a les parets i en els objectes, estimulant la creació, la superstició, la claredat del pensament, les fantasies i els deliris. La seva llum ha esbargit temors de foscors, ha afavorit millorar la dieta... Deu ser per tot això que el seu espectacle és un dels més gratificants, dels més antics i acollidors que la retina humana pugui capir i el seu ritme anàrquic i els sorolls del seu crepitar deuen ser les imatges i els sons identificats amb la pròpia vida; els del desenvolupament de la civilització. D'aquí el seu poder hipnòtic: un estrany i atàvic record subconscient que ens embolcalla i ens estimula a la seva vora".
Completada la caminada, l'endemà, varem baixar a la Seu, a casa de l'altra parella. Era un casalot vell, restaurat, decorat amb un gust una mica recarregat. Uns caps d'isard dissecats i arnats penjaven de les parets i al fons, el d'un enorme senglar empolsinat, ensenyant els ullals; semblava mirar-nos des dels vidres que li feien d'ulls. El mobiliari, una estranya barreja de coses velles i mobles d'estil escandinau, d'aquells que venen en magatzems de grans superfícies, no ajudava a crear un bon caliu confortable.
Hi havia una llar de foc, que era evident que no feien servir, doncs al davant hi havia una magnífica televisió de no sé pas quantes polzades.
Havent sopat varem seure a l'ascó davant de la llar de foc, per prendre cafè i amb ganes de fer petar la xerrada. Alguna mà anònima va engegar la televisió, i a la poca estona ja estàvem tots hipnotitzats com la nit anterior, però amb molta menys màgia. Els pensaments propis no hi tenien cabuda, doncs un presentador engolat i pedant discutia amb una folklòrica llenguda i malparlada i tothom, sense excepció estava pendent dels crits i dels insults.