El ferrocarril

Mitjà de transport en què els vehicles, enllaçats formant trens, circulen per una via fèrria. Una definició de diccionari breu, concisa i austera, com totes les dels diccionaris que, amb més o menys encert, intenten recopilar el coneixement de la realitat i resumir-lo en poques paraules. Jo també faig el mateix, però m'agrada esplaiar-me més. Treballo els espais concrets i la gent desconeguda que s'hi amuntega com una massa a punt per convertir-se en pastís; hi afegeixo un pessic d'imaginació i ho guarneixo amb petites emocions. Petites no perquè siguin poc significatives, sinó perquè així es viuen, de manera petita, continguda, sense fer soroll.
Un d'aquests espais d'estudi és el ferrocarril. Abans era un mitjà de transport en què els viatgers interaccionaven entre ells, potser perquè el món era més petit també i els pols encara no vivien amenaçats d'esfondrar-se i perdre's en el mar. Potser perquè consideraven estrany asseure's al costat d'algú sense ni dirigir-li un neutre, però sempre efectiu, «bon dia» o «bona tarda». Ara, les converses, tot i que intranscendents, com acostumen a ser les millors converses, ja no tenen cabuda en trens on les persones únicament es desplacen d'un lloc a un altre i ho fan, a més, de mala gana. S'atrinxeren a primera hora del matí amb cares de disgust i irritació, i n'hi ha que fins i tot esbufeguen impertinents perquè els han obligat a adoptar postures pròpies dels contorsionistes del circ. Els viatgers, doncs, defugen uns dels altres, la qual cosa és suficientment absurda per, almenys, dibuixar un mig somriure. És el que alguns fan. Altres, la majoria, intenten viure aquests moments de la manera més lleugera possible que poden i recorren, per aconseguir-ho, a dos estratègies. La primera és fixar la mirada en un punt i difuminar-la al màxim, com si es tractés de l'objectiu d'una camèra, fins al punt de no veure res de res, fet que, per a molts, és un veritable consol. Altres, potser més agosarats en les formes i qui sap si d'estirp nerviosa, no paren de mirar a tort i a dret topant-se amb altres mirades inquietes que, en ser descobertes, intenten exculpar-se matusserament. El resultat és un vagó ple a vessar de persones fent moviments ràpids de cap per evitar-se, vigilant, és clar, de no fer mal a ningú i pensant que el veí és un ésser infernal que ha pujat a la terra per, literalment, tocar-te els collons.
Em fascina l'espectacle de definicions, esquemes, resums, breus i conceptes que dansen dins els vagons superant el tedi i la impaciència. Avui hi ha dues dones assegudes amb un llibre a la mà, tot i que cap de les dues llegeix; només ho fan veure. L'una pensa que com és possible que l'altra llegeixi un llibre tan feixuc i avorrit sobre la Guerra Civil, i l'altra se'n fa creus que la dona que té al davant pugui empassar-se una novel·la rosa de tanta poca qualitat. Al seu costat, un home gran amb ulleres grosses i posat d'enfeinat intenta entendre per què els botons dels telèfons mòbils es tornen minúsculs i inútils sota els seus dits de torner. Es pregunta com s'ho farà, al sortit de l'estació, per trucar al seu fill, i pensa que seria una llàstima perdre l'oportunitat perquè segur que estaria orgullós d'ell si parlessin pel mòbil. Li agradaria demanar ajuda a la noia que té asseguda al davant, però no gosa. Sota la cuirassa d'una carpeta folrada amb fotografies d'altres com ella, s'amaga una noia amb el plor a la mirada. És ben mesurat, just per expressar que està patint, però sense perdre el pudor que creu que un lloc públic es mereix.
Als seients de l'altra banda, una parella jove fa tot el trajecte sense dir-se res i mostrant una indiferència feroç sobre tot el que els envolta. No es miren; no es toquen; no tenen ganes de parlar. Potser han tingut una "acalorada" discussió al mig del carrer, com dirien els programes del cor i, per tant, senten que han esgotat totes les paraules i només es poden oferir una mica de repòs. Potser és que, senzillament, la seva conversa s'ha tornat tant insípida i buida que troben més estimulant restar en silenci. Al seu darrera i abraçats contra el vidre, una altra parella sadolla les ganes de veure's que tenien amb petons que s'encadenen sense parar i amb unes mans que recorren, sense vergonya, dos cossos cada cop més voluptuosos i desitjables. Es mouen sense parar tot jugant i per això perden l'equilibri amb tanta facilitat. S'allunyen i s'apropen com un acordió; se'ls cau la motxilla i la jaqueta a terra, i ella una mica més i deixa fora de combat a un home amb vestit i maletí que intentava preparar-se per baixar obtenint la pole position.
Més enllà, una senyora els mira amb desaprovació i pensa que el jovent d'avui en dia no sap guardar les formes. Mentre ho diu, però, recorda aquelles mirades de reüll durant les festes del poble amb el que seria el seu marit, el rubor que va sentir quan li va demanar de ballar i la posterior excitació quan van acabar petonejant-se emparats en la foscor de la seva porteria. Al costat d'ella, un noi no treu els ulls del paisatge que passa en forma de sessió de diapositives de les vacances i, de sobte, sense saber ben bé com, se sent melangiós i solitari. Mira l'home que té just al davant cercant un polsim de complicitat, però aquest l'ignora. Està massa ocupat fullejant sense interès un diari gratuït que ha trobat al seient buit de la seva dreta. Sent una terrible nostàlgia per la seva infantesa. La seva filla li ha regalat el primer volum d'un dels còmics que ell llegia quan era un nen i no podia creure que haguessin passat tants anys des de llavors. Intenta reconeixes en els vidres foscos del tren. Impossible. El reflex del vidre li retorna la imatge d'un home amb bosses penjant sota els ulls.
A aquest home li molesten les rialles tan sonores de les universitàries que seuen al fons de tot del vagó. Elles, conscients que són el punt de mira de tots els passatgers -tot i que molts viatgen absorts contemplant la meravella del seu iPod nou de trinca-, encara gaudeixen més de l'escena i es tornen més descarades i picants, gesticulen al màxim i les bromes se succeeixen en una mena de cadència harmoniosa: cada una sap quan li toca intervenir i què s'espera que faci. De fet, són dosis addictives que donen vida a qui les consumeix; per això, quan baixen del tren, caminen amb aspecte triomfal per l'andana. De reüll, un noi, també universitari, les observa amb les espatlles encongides i aspecte espantat. Desitja, amb tota l'enveja i ràbia que pot reunir, arreplegar d'on sigui una petita part d'aquest entusiasme inèdit per riure amb el ventre i no pas amb el cap. Millor encara, oblidar-se del cap, prescindir dels seus serveis i enviar-lo ben lluny.
Piiiiiiiiiip. Fi del trajecte. D'entre la remor de passos i converses creuades només s'aconsegueix escoltar: «Deixin sortir abans d'entrar, si us plau».