El dubte

S’estava assegut en un racó de la petita terrassa pedrenca que hi havia en aquell tram del camí. Allà el viarany s’eixamplava una mica formant una balconada entre la roca de la muntanya i l’escarpada timba que marcava el límit per la part de ponent. L’alçada d’aquell encinglerat, la feia predominant sobre la resta del paisatge i convertia aquell racó en un mirador excel•lent. Havia sortit de bon matí amb intenció de fer una llarga caminada que li ocuparia tot el dia i, encara que sabia que li quedava un bon tros fins arribar al refugi on havia previst de passar la nit, va decidir quedar-se una estona motivat per dues raons ben distintes: una, reposar, beure i menjar una mica i, l’altra, gaudir d’aquella posta de sol que intuïa, per la forma i disposició del núvols a l’horitzó, que seria plenament encisadora, sublim.

Cobertes les necessitats bàsiques, el seu ànim estava preparat i receptiu per fruir i ésser posseït per l’espectacle que se li presentava i que podia viure des d’aquell indret privilegiat. Assegut i amb l’esquena ben recolzada sobre la seva motxilla, fixà la mirada en el punt de l’horitzó on el sol, ara velat per una boirina que n’evitava l’enlluernament, recorria el darrer tram cap el seu ocàs.

S’embadalia concentrat en els canviants feixos de llum que els núvols deixaven passar i les variacions tonals que anaven adquirint i com el cel s’irisava. No pensava en res, només gaudia immers com estava en el nivell on la ment genera la sensació del plaer. No tenia cap altra sensació que la d’estar levitant, embolcallat d’una ígnia i difusa resplendor. Se sentia lliure de la corpòria carcassa amb aquella sensació d’ingravitació.

Sense saber d’on havia vingut, ni havent-la sentit arribar, va trobar-se davant seu, dreta, una esvelta noia lleugerament vestida de negre. Alta i perfectament proporcionada, la seva penetrant mirada – que era alhora de picardia i innocència - esdevenia invitadora. Ella va dir-li, amb to de veu suau i ple de melositat... “ t’agrada el que veus, oi ? Ell no va saber interpretar si es referia a ella mateixa – la tenia tan a la vora i era tan bonica...- o a la posta de sol. Però, sense mentir, va dir que si, amb un ple convenciment.

Sense dir res més, la noia se li apropà, s’assegué al seu costat, se’l mirà fixament un instant i va iniciar el gest de besar-lo.

En aquest moment es despertà, o almenys va tenir la sensació que despertava d’un somni meravellós. No hi havia noia, no hi havia posta de sol, no hi havia lluna. Només foscúria. No es veia res.

Desconcertat, neguitós i esfereït no gosava moure’s gens ni mica. Ni per palpar el terra del seu entorn. Tenia por que, en realitat, allò no hagués estat només un somni i, enterbolit pel pànic, el dubte s’anava apoderant de la seva ment... i no trobava, o potser no volia trobar, cap resposta, però tampoc es feia, o no gosava fer-se, cap pregunta.