Cercador
El Dr. que visitava els seus pacients amb els ulls tancats
Un relat de: Maria Quintana- Compartir:
El Dr. Rius era un home menut, una mica geperut i amb la cara pigada i arrugada com una pansa. Duia unes ulleres bifocals rodones i petites amb uns vidres de cul de got que s’aguantaven a la punta del seu nas rodonet i ple de puntets negres. Tenia els llavis molt fins i sovint anava mal afaitat. Encara sembla que el vegi amb el seu vestit fosc, la seva camisa blanca plena de llànties i la corbata negre. Tot ben arrugat, i la corbata sempre torta.
Tenia la consulta en un pis vell i atrotinat del carrer Om. Tota la família hi estàvem aconductats, pagàvem una quota anyal i així rebíem assistència durant tot l’any. La seva consulta era com un museu. Començant per la porta d’entrada, de fusta treballada amb decoracions incises i elements de ferro forjat. I al bell mig de la porta una baula de metall en forma de lleó, que gairebé mai s’utilitzava doncs a les hores de visita la porta estava sempre entreoberta perquè els pacients poguéssim entrar lliurement. El rebedor era tan fosc que en prou feines s’endevinava el mobiliari que hi havia. No hi havia ni infermera ni administrativa que atengués les visites, tan sols un rètol que deia “Déu vos guard” penjat a la paret.
Un cop dins, a mà esquerra hi havien les estances de la vivenda del Dr. Rius que diligentment administrava una majordoma d’aquelles de “tota la vida”.
A mà dreta hi havia la consulta. Unes portes de vidre fumat donaven pas a la sala d’espera que era àmplia i rectangular. Les parets estaven cobertes de quadres de temàtica diversa. Hi havia des d’escenes de caça “a l’anglesa” fins a paisatges diversos tant de mar com de muntanya, i també rams de flors i natures mortes. La galeria que donava al carrer tenia uns vitralls impressionants de motius geomètrics i florals . Els vidres deixaven passar la llum de manera entremaliada fent que dins la sala es barregessin tots els colors en un composició única, i d’una bellesa extraordinària els matins assolellats d’hivern.
Els seients estaven distribuïts al llarg de les dues parets més llargues de la sala. A sota la galeria de vitralls hi havia uns bancs de fusta entapissats amb cuir clavat amb xinxetes, molt incòmodes. A la paret del davant hi havia butaques, cadires i tamborets de diferents materials, colors i estils. Una barrija-barreja de seients que feia joc amb un parell de tauletes atrotinades on s’hi amuntegaven revistes passades de moda.
Al final de la sala d’espera hi havia el seu despatx. Era igual de fosc que el rebedor. El Dr. seia darrera un escriptori atapeït de papers i llibres. En un racó de la taula hi reposava una làmpada de mànec flexible que il·luminava només el seu talonari de receptes. Darrera seu, hi havia una prestatgeria fins al sostre amb un munt de llibres de medicina col·locats a l’atzar, que semblava que li havien de caure al damunt d’un moment a l’altre.
Hi va haver una temporada en la que vaig haver de visitar la seva consulta molt sovint. Jo devia tenir uns 13 anys i agafava mal de coll cada dos per tres amb unes febrades que em deixaven ben baldada i amb tant de pus que en prou feines podia enraonar ni empassar.
Cada vegada que em posava malalta la mare m’enviava a la consulta del Dr. Rius. Com que ella treballava, jo hi anava tota sola just abans de dinar o al vespre quan sortia de l’escola. Entrava a la sala d’espera i demanava qui era el “últim”. Segons la gent que esperava i els mals que tenien, m’hi havia d’estar més o menys estona. Per passar el temps, i com que no m’agradaven les revistes tronades que tenia, aprofitava per fer els deures o estudiar, o mirar al carrer a través dels vitralls de colors, o jugar amb la llum que s’hi filtrava, o endevinar històries dels quadres i dels artistes que els havien pintat.
Quan arribava el meu torn i entrava al seu despatx el Dr. Rius, sense obrir els ulls en cap moment, em preguntava què em passava i un cop li ho havia explicat, ell feia el seu diagnòstic: “Angines”.
Llavors agafava la ploma estilogràfica que sempre duia a la butxaca de la seva jaqueta, obria els ulls un moment, escrivia amb lletra “de metge” el nom de l’antibiòtic que m’havia de curar, i de seguida tornava a tancar els ulls.
Tant i tant hi vaig haver d’anar que al final un dia la mare m’hi va voler acompanyar. El primer que li va demanar va ser que fes el favor d’obrir el ulls i mirar bé el coll de la seva filla i el segon que li va dir va ser si no fora millor treure les amígdales ja que a ella sempre li havien dit que no servien per res.
El Dr. Rius sense obrir els ulls en cap moment li va respondre que si eren allà era per alguna raó i per tant que de cap manera s’havien de treure. Segons ell, la culpa dels meus “mal de coll” era el desgavell hormonal propi de l’edat i que quan hagués passat “el canvi” ja no en tindria més d’angines.
I va tenir raó. Després d’uns mesos on els microbis van fer de les seves a la meva pobre gola, no n’he tingut mai més d’angines –toco fusta- i les meves amígdales continuen fent la seva funció, sigui quina sigui, ja que el doctor que no obria els ulls, mai ens ho va arribar a explicar!
Tenia la consulta en un pis vell i atrotinat del carrer Om. Tota la família hi estàvem aconductats, pagàvem una quota anyal i així rebíem assistència durant tot l’any. La seva consulta era com un museu. Començant per la porta d’entrada, de fusta treballada amb decoracions incises i elements de ferro forjat. I al bell mig de la porta una baula de metall en forma de lleó, que gairebé mai s’utilitzava doncs a les hores de visita la porta estava sempre entreoberta perquè els pacients poguéssim entrar lliurement. El rebedor era tan fosc que en prou feines s’endevinava el mobiliari que hi havia. No hi havia ni infermera ni administrativa que atengués les visites, tan sols un rètol que deia “Déu vos guard” penjat a la paret.
Un cop dins, a mà esquerra hi havien les estances de la vivenda del Dr. Rius que diligentment administrava una majordoma d’aquelles de “tota la vida”.
A mà dreta hi havia la consulta. Unes portes de vidre fumat donaven pas a la sala d’espera que era àmplia i rectangular. Les parets estaven cobertes de quadres de temàtica diversa. Hi havia des d’escenes de caça “a l’anglesa” fins a paisatges diversos tant de mar com de muntanya, i també rams de flors i natures mortes. La galeria que donava al carrer tenia uns vitralls impressionants de motius geomètrics i florals . Els vidres deixaven passar la llum de manera entremaliada fent que dins la sala es barregessin tots els colors en un composició única, i d’una bellesa extraordinària els matins assolellats d’hivern.
Els seients estaven distribuïts al llarg de les dues parets més llargues de la sala. A sota la galeria de vitralls hi havia uns bancs de fusta entapissats amb cuir clavat amb xinxetes, molt incòmodes. A la paret del davant hi havia butaques, cadires i tamborets de diferents materials, colors i estils. Una barrija-barreja de seients que feia joc amb un parell de tauletes atrotinades on s’hi amuntegaven revistes passades de moda.
Al final de la sala d’espera hi havia el seu despatx. Era igual de fosc que el rebedor. El Dr. seia darrera un escriptori atapeït de papers i llibres. En un racó de la taula hi reposava una làmpada de mànec flexible que il·luminava només el seu talonari de receptes. Darrera seu, hi havia una prestatgeria fins al sostre amb un munt de llibres de medicina col·locats a l’atzar, que semblava que li havien de caure al damunt d’un moment a l’altre.
Hi va haver una temporada en la que vaig haver de visitar la seva consulta molt sovint. Jo devia tenir uns 13 anys i agafava mal de coll cada dos per tres amb unes febrades que em deixaven ben baldada i amb tant de pus que en prou feines podia enraonar ni empassar.
Cada vegada que em posava malalta la mare m’enviava a la consulta del Dr. Rius. Com que ella treballava, jo hi anava tota sola just abans de dinar o al vespre quan sortia de l’escola. Entrava a la sala d’espera i demanava qui era el “últim”. Segons la gent que esperava i els mals que tenien, m’hi havia d’estar més o menys estona. Per passar el temps, i com que no m’agradaven les revistes tronades que tenia, aprofitava per fer els deures o estudiar, o mirar al carrer a través dels vitralls de colors, o jugar amb la llum que s’hi filtrava, o endevinar històries dels quadres i dels artistes que els havien pintat.
Quan arribava el meu torn i entrava al seu despatx el Dr. Rius, sense obrir els ulls en cap moment, em preguntava què em passava i un cop li ho havia explicat, ell feia el seu diagnòstic: “Angines”.
Llavors agafava la ploma estilogràfica que sempre duia a la butxaca de la seva jaqueta, obria els ulls un moment, escrivia amb lletra “de metge” el nom de l’antibiòtic que m’havia de curar, i de seguida tornava a tancar els ulls.
Tant i tant hi vaig haver d’anar que al final un dia la mare m’hi va voler acompanyar. El primer que li va demanar va ser que fes el favor d’obrir el ulls i mirar bé el coll de la seva filla i el segon que li va dir va ser si no fora millor treure les amígdales ja que a ella sempre li havien dit que no servien per res.
El Dr. Rius sense obrir els ulls en cap moment li va respondre que si eren allà era per alguna raó i per tant que de cap manera s’havien de treure. Segons ell, la culpa dels meus “mal de coll” era el desgavell hormonal propi de l’edat i que quan hagués passat “el canvi” ja no en tindria més d’angines.
I va tenir raó. Després d’uns mesos on els microbis van fer de les seves a la meva pobre gola, no n’he tingut mai més d’angines –toco fusta- i les meves amígdales continuen fent la seva funció, sigui quina sigui, ja que el doctor que no obria els ulls, mai ens ho va arribar a explicar!