El dia de demà

De tant en tant hom escolta l'expressió "el dia de demà", emprada per a referir-se a una mena d'estabilitat futura. Parlem del dia de demà com si parlàrem d'un replanell al qual s'arriba després de pujar una sèrie d'escalons. "Compre aquest pis pensant en el dia de demà", per exemple.

Tanmateix, el dia de demà és una entelèquia. Quasi tots, de xicotets, hem pensat en un determinat dia de demà -situat al voltant d'una edat més o menys concreta- imaginant una cosa semblant a un present amb continuïtat en el futur: "quan siga major...". Però la realitat és que sobrepassem eixe futur -eixa edat- sense haver tingut la sensació d'haver habitat en un present llarg i indefinit; el deixem enrere amb la mateixa normalitat amb què deixàvem enrere el temps quan érem xicotets.

El futur no existeix; menys encara eixe futur anomenat dia de demà. Vivim sempre en el present.

L'anomenat dia de demà té cert sentit, si de cas, dins d'una estructuració de la vida -fases corresponents a diferents edats- en què se segueixen unes pautes culturals pròpies d'una societat determinada. Per exemple, molts pensen en la vida de casat quan parlen del dia de demà. Però, fins i tot en eixe cas, la cosa no té massa sentit quan es mira des de la subjectivitat de l'individu. Independentment que seguim les pautes socials establertes o no, estem sempre en el present; i la nostra percepció del moment -del present, de la realitat- no es correspon amb la idea que es transmet amb l'expressió "el dia de demà".