El dia A

Vaig decidir-me pel plat de pasta que hi havia al menú per pura eliminació lògica. Fins i tot aquesta disciplina servia pels restaurants. Quina gran sort!, vaig pensar. Després em vaig sentir estúpida d'haver-ho fet. Qui se suposa que celebra l'aplicació de la lògica clàssica en la tria d'un plat d'un menú qualsevol? Només jo.
Ella, amb la mirada fixa en la carta, sempre rumiava molt concentrada què podia demanar que després no hagués de penedir-se'n. I de tant en tant sentia com aixecava els ulls del paper i cercava la meva mirada per intentar esbrinar què demanaria jo. Potser li agradaria més que allò que ella decidís. Per evitar possibles malentesos, i que ella intentés robar-me el meu plat mentre jo mirava cap a un altre cantó o el desitgés amb una avidesa innata, un dia vam signar un pacte secret. A partir del dia M (de menjar, naturalment), sempre demanaríem el mateix. I problema resolt.
La Xènia era així. No era pas un atac sobtat d'enveja il·limitada que l'envaïa. Era senzillament que la Xènia retenia una aura de nena que la feia única, i amb la qual, quan estaves amb ella, senties que comparties moments amb algú que conservava una excepcionalitat difícil de trobar. Les seves faccions havien canviat amb els anys, però si la miraves amb atenció, descobries una mirada ingènua, un somriure humil i uns gestos tan eloqüents i expressius que recordaven a aquells que els nens realitzen inconscientment. Només hi havia una cosa que la perdia: el menjar. I del menjar, els plats que demanaven els altres.
El nostre pacte havia funcionat a la perfecció fins aquell dia. L'anomenarem el dia A (d'atac, naturalment). El plat de pasta no la va convèncer del tot, i es va atrevir a demanar les mongetes seques. Hauria pogut reaccionar, li hauria pogut advertir del seu error, però ja era massa tard quan vaig pensar en tot això. La cambrera que ens va atendre ja havia pres nota. I va passar el que era inevitable que passés. Un cop ens van servir els respectius plats va començar a marejar les mongetes d'una banda a l'altra del plat amb la cullera, despectivament, com si de sobte s'hagués adonat que odiava aquell plat. L'escena em va recordar inexplicablement a les pel·lícules de gàngsters, com si les dues pertanyéssim a famílies de la màfia enfrontades durant dècades i ara s'haguessin reunit per resoldre conflictes escabrosos del passat. L'única diferència és que en aquests films aquesta classe d'escenes acabaven normalment amb un tiroteig espectacular al restaurant. En el nostre cas, no seria així, però jo podria quedar-me sense els meus macarrons i haver de menjar unes mongetes seques que tan sols de mirar-les em deprimien, la qual cosa significava, de tota manera, una tragèdia.
Per no agreujar encara més la meva delicada situació, vaig intentar fer veure que no m'adonava d'allò que en aquella taula succeïa i vaig començar a menjar els meus macarrons pausadament, sense gairebé aixecar la vista del plat. De tant en tant, mirava de reüll els moviments desganats de la seva cullera entre les copes i les ampolles d'aigua. Fins i tot en una ocasió, vaig trobar-me amb la sorpresa que s'acostava una cullerada de seques vora al nas i les olorava mentre mirava el meu plat de pasta amb ulls excitats. Estic atrapada; això és el final, vaig pensar amargament. De sobte, em vaig imaginar flanquejada per uns goril·les que protegien els interessos de la família i em pressionaven perquè fes el que havia de fer sense protestar. Així que, abans que esclatés la catàstrofe i em veiés engarjolada per escàndol públic, li vaig oferir el meu plat de macarrons per les seves mongetes seques marejades. I la història va acabar amb un final feliç. Feliç per a ella, és clar. Un cop es va engolir el meu plat de pasta, va tornar a ser la Xènia de sempre, amb la seva aura de nena eterna que la feia única i li atorgava aquella excepcionalitat com a persona.
L'endemà em va trucar per disculpar-se per haver trencat el nostre pacte secret i vam signar de nou l'armistici. Per compensar el que havia passat, em va proposar d'anar a dinar plegades la setmana entrant, amb la condició irrevocable que ella convidaria per redimir els seus actes innobles. Mentre em parlava, vaig tornar a imaginar-me envoltada de goril·les que vigilaven tots els meus moviments, de gàngsters que s'asseien amb vestits negres i corbates a joc a les taules properes, i que de tant en tant feien ullades a la nostra, i em somreien maliciosament. Potser algun d'ells amagava un plat de mongetes seques sota la taula.

- Núria...? estàs aquí, encara? - em va preguntar en adonar-se del meu silenci.
- Sí, sí. Saps una cosa? Ja et trucaré jo per quedar, d'acord? - I vaig penjar de cop.

És cert que la meva imaginació és desmesurada. I que les pel·lícules de gàngsters només són això, pel·lícules. Però és que el meu plat de pasta és sagrat. I encara més si són macarrons.