El darrer viatge

El dia de la meva mort em vaig llevar a les 6 tocades, amb els llençols encara gravats a la cara, i em vaig vestir d'una revolada, sense ni tan sols dutxar-me. No vaig esmorzar res, tot i sentir la panxa més buida que mai, i en un tres i no res ja era al carrer fent cursa cap a l'estació dels ferrocarrils. L'aire transportava un fred d'aquell que glaça, del que s'escola fins al moll dels ossos i no en surt mai més. Malgrat això, i les llàgrimes que aquell aire siberià em va ocasionar, en un moment ja em vaig veure dins el vagó.

El dia de la meva mort el tren atapeït de gent que circula cada dia a aquelles hores cap a la mateixa destinació era buit. Només hi era jo, i una persona d'esquenes tres fileres més endavant. Vaig notar l'escalfor que sortia de la reixa que protegia el marc de la finestra i vaig recolzar el cap damunt del vidre, encara suós del mateix aire fred que conservava al moll dels meus ossos. La persona que compartia amb mi el vagó va resultar ser una dona de vora 90 anys, de cara arrugada i caminar feixuc. Es va llevar, es girà, i s'encaminà cap a mi.

El dia de la meva mort, la iaia Solord, que ja feia set anys que ens havia deixat, tenia els ulls més verds que mai. Sense demanar-me permís, va seure al meu davant i em va demanar si estava segur del que estava fent. Vaig intentar balbejar afirmativament, però tan sols vaig ser capaç d'emetre un xiscle que fins i tot a mi mateix em va fer esgarrifar. Em va dir que m'enyorava, però que trobava que encara no era hora de retrobar-nos. Tot seguit s'aixecà, maldestrament, i serpentejà entre els seients fins a tornar a seure al mateix lloc, donant-me l'esquena.

El dia de la meva mort el tren no va fer cap parada fins a la seva destinació, però sí va passar el revisor. Em va haver de demanar el bitllet dos cops, fins que no vaig desenganxar la meva galta del vidre, i quan li vaig veure la cara em van saltar les llàgrimes. Mai no havia vist la mare amb gorra, tot i que vaig ser capaç de reconèixer-la a primer cop d'ull. Feia la mateixa cara que el darrer dia que la vaig veure, banyant mon germà en una banyera de l'any de la picor. La mare no va dir res, simplement va seure al meu costat. Feia que no amb el cap.

El dia de la meva mort al transport públic hi podien accedir els animals domèstics. Quan vàrem arribar al tercer poble de costa, vaig notar que alguna cosa m'estava ensumant els baixos dels pantalons. Només tocar-la, la Sade se'm va tirar al damunt. Em mirà amb els seus ulls de puça, negre lluent, i em llepà tota la cara. La mare la va intentar acariciar, però la Sade li va dedicar un grunyit. Havia estat una gossa molt afectuosa, però a la mare no la coneixia. De seguida percebé l'olor de la iaia Solord, i se n'hi anà. Sempre s'havien portat molt bé.

El dia de la meva mort, quan vaig arribar a la destinació, vaig baixar del vagó sense dir adéu. Vaig sentir un xiulet, i no vaig poder evitar girar-me i veure aquelles tres cares, ja desconegudes, amb el nas enganxat a la finestra i dient-me adéu amb la mà. Jo ni tan sols els vaig tornar la salutació, convençut que en poc temps els tornaria a veure, i vaig començar a caminar vigorosament entre la munió de gent que envaeix les estacions de les grans ciutats a aquelles hores del matí. Vaig comprar un bitllet de metro i em vaig endinsar en aquell taüt de perfums cars.

El dia de la meva mort la gent del metro tenia la cara més grisa i la barba més deixada que mai. M'espiaven d'amagat, sense dir res. Cada cop que connectava amb la mirada d'algú, girava el coll amb celeritat divina i dirigia l'esguard cap a una altra banda. I així un darrere l'altre fins que els vaig col·locar tots de cara a la paret. Aleshores, els vaig dedicar un gest de repugnància i vaig prendre posicions per baixar del vagó. El suc que regalimava del vidre de la porta em va recordar el fred del matí, i em va fer estremir.

El dia de la meva mort el moll era buit, i els pescadors eren a la llotja venent el peix de mala qualitat que naixia en aquelles aigües putrefactes. Em vaig atansar a la vora del passeig, fins que vaig veure la meva cara demacrada reflectida en les onades negres. Per darrera vegada, vaig aixecar el cap, em vaig pentinar els cabells amb les mans obertes i vaig xuclar l'aire amb tota la força que m'atorgaven els meus pulmons de fumador crònic. Vaig fer una passa endavant i em vaig deixar empassar per aquell líquid que em rabejà fins al meu darrer alè.