El darrer ídol

Vas oferir les teves joies, les teves perles.
El cinturó fet miques al sòl.

I vas riure.

Vas saltar barreres,
vas travessar límits,
vas córrer cap a fites,
que ni tan sols havies gosat somiar.

Aquella nit ho valia tot.

Et vas llançar
perquè ja no tenies res a perdre.

I vas arriscar.

Què és la mort,
quan la vida son
tombes, ciris i corones fúnebres?

Et vas burlar de tu mateixa.
Sí.
De l’ésser antic,
de l’ànima cansada,
de qui només havia conegut
fracassos, silencis i frustracions.

Acull-me, mort.
Porta’m lluny,
als territoris del no-res,
a l’espai buit on tot nom desapareix.

I allí, precisament allí,
vas ressuscitar.

Va emergir l’ésser nou
que durant tant de temps
havia dormit dins teu.

Vas tocar les fronteres.
Vas fregar els marges.
Vas mirar més enllà.

I allí era:
el camí que sempre havies buscat.

Com un amazic del Magrib
llegint-te els ulls
sense necessitat de paraules.

Fes de cada festa
una catarsi,
un incendi íntim,
una cerimònia de transformació.

Per això existeixen alguns instants:
per abandonar els ídols morts,
enterrar-los,
donar-los les gràcies
i continuar caminant.

No els maleeixis.
Van servir-te fins aquí.

Però ara,
en aquest instant sagrat,
ja no poden acompanyar-te.

Aquí i ara.
El teu moment.

Pujar un altre graó.
I després un altre.

Travessar-te.
Transformar-te.

Fins que ja no quedin fronteres,
només camins
obrint-se cap a l’infinit.