Cant a Humbaba, guardià dels cedres

Et negares que s'esfondrés el bosc sagrat,
que els cedres aromàtics besessin la pols,
que l’alè resinós del Líban fos venut
com fusta morta als mercats dels vencedors.

Tu sabies qui venia.

Homes altius, encegats de glòria,
amb l’ego inflat com muralles,
mans tacades de sang
amb la boca plena d’eternitat,
d’or, de força, de victòria,
però buits d’amor, esperit i pleamor.

No entenien la senzillesa del fullatge,
ni el llenguatge dels ocells,
ni la paciència dels troncs antics.

No sabien que sense arbres
no hi ha ombra,
ni bèsties grans,
ni nius,
ni pluges,
ni déus.

Tu no protegires només cedres.
Protegires el primer pacte del món:
que la natura no era botí,
que el bosc no era magatzem,
que cada arrel sostenia una memòria
més antiga que qualsevol rei.

Et vas negar que el bosc deixés de ser santuari
i passés a ser recurs.

Et digueren monstre
perquè defensaves el límit,
perquè no obeïes a botxins,
t'enfrontaves a guerrers i herois,
folls de glòria, conquesta i victòria,
que volien escapçar els sacres asherims.

Et feren bèstia
perquè no podien suportar
que la santedat tingués banyes i urpes.

Però tu sabies
que aquell bosc donaria vaixells als fenicis,
sarcòfags als egipcis,
temples a Jerusalem,
naus a Gadir,
Cartago i Lixus,
i perfum als altars del món.
I, així i tot, el defensares.

No contra la vida,
sinó contra la fam dels homes
que confonen crear amb posseir.

El pare Sol, Xamaix, pren partida
amb males arts i traïdories;
a terra raus, abatut i indefens,
rere el xirigar de l'arbram planyós.

Curull d'angoixa, somicant,
demanes pietat al vencedor.

La por a la mort t'atrona i entrona,
i t'ofereixes d'esclau amb els teus cedres.

Gilgameix jocós estudia l'oferta
de tenir un monstre gegant al seu servei.

L’animal ja civilitzat i despietat,
el maldestre Enkidu,
antany el teu amic,
es befa de la teva dissort
i clama la teva mort.

Veus la destral apropant-se
i maleeixes amb auguris letals
aquells cívics mortals.

T'escapcen,
i entre dolls de sang,
esquarterat i llastrat beses la terra,
que et bressola i amoixa,
a tu, aquell lleial i fidel guardià.


Gilgameix vencé amb el punyal.
Tu venceres amb la ferida.

Perquè ell tornà amb fusta,
però tu romangueres en cada cedre,
en cada resina,
en cada ombra vertical.

Esbotzinat però bategant amb força,
encara desafies els fills del sol i del cel,
fill de la selènida que ets.

Humbaba, guardià tendre i terrible,
el teu rostre no era horror:
era el dolor i plany de la terra
quan pressent la destral.

I ara ho sabem.

El bosc que defensares
eres tu, també nosaltres.

Sense arbres,
l’home només és una destral, foc i malastrugança,
buscant un altre món per destruir.


Desparasita't de fractals famolencs.


Reconquereix de bell nou i bandeja,
desiderats*, maldesitjats**, minvadors.

Esclats nous et desvetllen i criden
perquè la teva petja enalteixi la deessa mare,
Ashera-Athirat,
que et crida i t’esguarda
i et convida a recollir les miques
del fidel, ferm i fervent guardià.


Per això no mors Humbaba,
invicte sacerdot irreductible,
de la deessa mare Ashera-Athirat.

Enkidu mor castigat per transgredir l’ordre sagrat,
per trair el món natural del qual provenia,
domesticat per la sacerdotessa sexual Shamhat.

Tu continues respirant
en el cedre que resisteix,
en el vent del Líban,
el flaire sacre de la fusta viva,
i en cada ésser que encara diu:

No.

No esbrancareu pas,
entre congestes i xaragalls
l'arbre sacre de les muntanyes del Líban,
temple terrà de tots.



El primer ecologista de la història no era un home. Era un monstre.Humbaba.
*Desiderat (en el sentit de qui ha perdut el desig). Pels fenicis sense desig, no hi ha res. Per això el desig mou l'univers i ha estat moralitzat, castrat, distorsionat.
**maldesitjat (no en el sentit de "no volgut", sinó d'algú a qui el desig se li ha marcit.