Cercador
La flama que no mor, de Kition a Tarraco
Un relat de: Urkc-EduardUna dona fenícia al Tofet de Kítion
encengué una llàntia esguardant la nit,
demanà als déus que guardessin el Ruah del seu fill
en el viatge al més enllà.
... anys després...
Una altra dona encén un ciri
a Tarraco, a Cartago
o en qualsevol racó vora el mar.
La pregària és diferent,
però la tremolor del cor és la mateixa:
l’adeu al fill que ha partit
massa aviat.
Cauen temples,
s’enfonsen palaus,
s’esborren llengües,
s’extingeixen imperis, pobles i religions.
Però la flama persisteix:
titil·lant, fràgil, trèmula,
ferma i pertinaç..
Recordant partides.
Astarté va marxar,
Ptgyh desaparegué,
Afrodita dorm sota la pols,
i la Mare de Déu, que les encarna a totes,
ja no ens bressola com abans.
Aquella pulsió humana
que demana protecció,
que vol tornar al si matern,
que esglaiat necessita comprendre el misteri,
persisteix com la flama tremolosa
Canvien els himnes,
canvien els altars,
canvien les paraules.
Darrere del foc,
la flama pampallugueja tímida
i ens recorda allò antic
que sovint volem oblidar:
– El pas de la vida.
– La necessitat de fugir
de la nostra petitesa.
– De la dissipació predestinada.
– Sentir-nos part
d’alguna cosa immensa.
Així fem llum
en una atxa d’un ble perenne,
d’un desig sempitern...
I la flama viatja més enllà:
Una dona fenícia de Kítion,
una sacerdotisa d'Ekron,
una mare cartaginesa,
una vídua medieval,
una mare d'avui...
Amb la mateixa tremolor per l'albat,
ablamant el ble que flama,
quan temples i déus pols són
De Kítion a Ekron,
d'Ekron a Cartago,
de Cartago a Tarraco.
Flama vestida amb mil noms,
acaronada per mites i déus
que canvien de rostre i de forma,
i nosaltres encara cerquem nous mots,
per anomenar-la.
Quan els mots s'esgoten,
quan els temples decauen
i els déus tornin a la pols,
ella totsolada encara roman palplantada
petita i fulgurant, encimbellant l'esma
del fons del cor dels homes.
El déus eren els dubtes,
la flama un cant pregant
els déus moren i defalleixen
i la flama crearà nous mots i divinitats.
Però l’emoció que els va crear
continua indeleble malgrat el pas dels segles,
indiferent i inmutable al pas del temps.
Sabent que el flam del ciri
no és tant sols pels déus.
És per la nostra petitesa
que truca i truca a les portes del secret.
Mentrestant, una llàgrima regalimarà sempre per l'absent.
Al igual que per aquests éssers fugissers que som
I aquella petita llum,
que cap vent ha pogut apagar,
encara roman i vol
travessar, creuar i recordar....
l'espurneta divina que som,
i anhela fondre’s com un esplet
amb l'explendorositat de la totalitat del multivers
I la flama arcana, encara crema i crema.....
tota sola..... amb cap déu al costat.
**A kition no s'han trobat Tofets de moment. Però sóc un clàssic.
encengué una llàntia esguardant la nit,
demanà als déus que guardessin el Ruah del seu fill
en el viatge al més enllà.
... anys després...
Una altra dona encén un ciri
a Tarraco, a Cartago
o en qualsevol racó vora el mar.
La pregària és diferent,
però la tremolor del cor és la mateixa:
l’adeu al fill que ha partit
massa aviat.
Cauen temples,
s’enfonsen palaus,
s’esborren llengües,
s’extingeixen imperis, pobles i religions.
Però la flama persisteix:
titil·lant, fràgil, trèmula,
ferma i pertinaç..
Recordant partides.
Astarté va marxar,
Ptgyh desaparegué,
Afrodita dorm sota la pols,
i la Mare de Déu, que les encarna a totes,
ja no ens bressola com abans.
Aquella pulsió humana
que demana protecció,
que vol tornar al si matern,
que esglaiat necessita comprendre el misteri,
persisteix com la flama tremolosa
Canvien els himnes,
canvien els altars,
canvien les paraules.
Darrere del foc,
la flama pampallugueja tímida
i ens recorda allò antic
que sovint volem oblidar:
– El pas de la vida.
– La necessitat de fugir
de la nostra petitesa.
– De la dissipació predestinada.
– Sentir-nos part
d’alguna cosa immensa.
Així fem llum
en una atxa d’un ble perenne,
d’un desig sempitern...
I la flama viatja més enllà:
Una dona fenícia de Kítion,
una sacerdotisa d'Ekron,
una mare cartaginesa,
una vídua medieval,
una mare d'avui...
Amb la mateixa tremolor per l'albat,
ablamant el ble que flama,
quan temples i déus pols són
De Kítion a Ekron,
d'Ekron a Cartago,
de Cartago a Tarraco.
Flama vestida amb mil noms,
acaronada per mites i déus
que canvien de rostre i de forma,
i nosaltres encara cerquem nous mots,
per anomenar-la.
Quan els mots s'esgoten,
quan els temples decauen
i els déus tornin a la pols,
ella totsolada encara roman palplantada
petita i fulgurant, encimbellant l'esma
del fons del cor dels homes.
El déus eren els dubtes,
la flama un cant pregant
els déus moren i defalleixen
i la flama crearà nous mots i divinitats.
Però l’emoció que els va crear
continua indeleble malgrat el pas dels segles,
indiferent i inmutable al pas del temps.
Sabent que el flam del ciri
no és tant sols pels déus.
És per la nostra petitesa
que truca i truca a les portes del secret.
Mentrestant, una llàgrima regalimarà sempre per l'absent.
Al igual que per aquests éssers fugissers que som
I aquella petita llum,
que cap vent ha pogut apagar,
encara roman i vol
travessar, creuar i recordar....
l'espurneta divina que som,
i anhela fondre’s com un esplet
amb l'explendorositat de la totalitat del multivers
I la flama arcana, encara crema i crema.....
tota sola..... amb cap déu al costat.
**A kition no s'han trobat Tofets de moment. Però sóc un clàssic.
l´Autor
191 Relats
283 Comentaris
61941 Lectures
Valoració de l'autor: 9.80
Últims relats de l'autor
- Esclava dels aplaudiments
- Negrors amigues
- Cànons de taverna."Cançons de Taverna"
- La Reina de la Pau
- Àngels secrets
- AMOR EN FLAMES. Desamor preclòs.
- El darrer ídol
- El primer ecologista
- L'ombra espartana de la victòria
- Cant a Humbaba, guardià dels cedres
- . . . .
- Wanasa: La màgia sacra dels déus i dels pobles antics-preindoeuropeus mediterranis
- La flama que no mor, de Kition a Tarraco
- TEMPS MODERNS...???
- Quan les muntanyes parlaven i els déus romanien sota la molsa,

