El primer ecologista

No guardaves arbres.
Guardaves el temps.

Cada cedre que alçava les branques
Era una pregària feta fusta.

Cada arrel
recordava als homes
que la terra no els pertanyia.

Tu no eres el monstre.
Eres la frontera.

El darrer “prou”
abans que la destral
aprengués el nom de la glòria.

Els reis buscaven eternitat.

Tu ja l’havies trobada

en la paciència d’una fulla.

Quan vas caure,
no va morir un gegant.

Va caure el primer guardià
del món.

Des d’aleshores,
cada bosc talat,
cada riu empresonat,
cada ciutat aixecada
sobre un silenci,
ha repetit la mateixa ferida.


Però encara avui,
quan un nen planta un arbre,
quan una dona ungeix una pedra,
quan un mariner acarona
la fusta de la seva nau,
una veu molt antiga
torna a respirar
entre els cedres.

I nosaltres,

sense saber-ho,

encara l’anomenem

Humbaba.