Quan les muntanyes parlaven i els déus romanien sota la molsa,

Recuperem màgies antigues,
de fades, bocs i focs follets,
de goges que pentinaven l’aigua
sota la lluna, ran gorgs secrets.

Tornem als camps, planes i boscos
on la nit respirava calma
i ens explicava rondalles antigues d'amor.

Sentim els batecs de goges
que ballaven i filaven
abans que l’alba les esmorteís
i la rutina de nou s'imposés.

Pics i carenes ens xiuxiuejaven
que eren les pròpies veus dels mateixos déus,
on les pedres no eren pedres,
sinó presències dormint al ras
i nosaltres les vèiem i saludàvem.

Deesses nues, que es despertaven als capvespres
i es despullaven davant homes porucs
i els oferien els vertígens dels cels
i la carn ardent de l’eternitat.
Fins que l’alba de nou a hom esclafia.

I els homes tremolosos es negaven
a endinsar-se en mons etèrics
de màgia i eternitat,
corromputs ja pel logos i la raó.

Gilgamesh davant d’Ixtar,
Ulisses davant de Calipso:
homes fràgils contra l’abisme,
orgullosos i enzes,
defensant la seva ànima mortal,
renunciant a vides eternes.

Retornem a aquell món tel·lúric,
bandeixem déus de cartó
i estàtues màcules de marbre perfecte.
Foragitem pàl·lids sants de sang i espines,
que rauen reclosos en cambres fosques,
on ciris i atxes tímides pampalluguen fent estendards a
pors, morts, càstigs, pecats i inferns.

Temples fermats i barrats,
on la vida és culpable
i s’engrillona la pulsió salvatge i natural.

Pas demanem perdó per existir
i raure de tots els goigs
dels membres que els déus em donaren
sense estronc de betils.

Retornem al poder de les pedres,
d’arbres, vents i estels sense nom,
d’un no-res que nodreix i fecunda,
d’una terra que encara recorda,
quan el bosc i la muntanya encara eren déus,
i no objectes creats secundaris
abans que els emmudissin i cosifiquessin,
divinitats invisibles
mitjançant estadístiques i mecànica,
reduint-los a geologia i botànica.

Sense vida, màgia ni vot.

Amb mecanismes d’irracionalitat,
forçat i esmicolat
per l’engranatge dels homes.

Deixem imatges mortes,
símbols buits i paraules sense foc
que ens allunyen d’eternitats.

Fonem-nos de nou
amb aquella energia sense nom, cega i altíssima
que un dia varen domesticar,
vestir, fer agenollar i condemnar al silenci.

Aquella energia còsmica creadora.

Abans que pensaments d’abstractalitats
mutilessin i occissin la vida
i ens apartessin de la nostra gran família.

–Acosta’t, no-res, buit...

Ensenya’m de nou el camí...

D’aquest mortal ignorant
que va reduir tot a noms, objectes, sense màgia ni encant.

Que es torni la muntanya viva.
Que torni la deessa salvatge.
Que torni el món encantat
on l’home encara no havia oblidat
que també ell era temple,
bosc, pedra, llamp
i amb l’alè dels déus bategava.

–Acosta’t no-res, buit...
roman al meu costat
i amara’m d’aquesta energia còsmica
colpejada i prostituïda per hom.