El balcó

Un relat de: Flanagan

És veritat, som una família afortunada: tenim un balcó molt bonic, còmode i ben cuidat. Val a dir, però, que les vistes no és que siguin una meravella pel que fa als paisatges.
Ja us podeu imaginar que és un balcó ben petit, d'espai molt reduït, si us dic que dóna a les Rambles. Però té unes plantes precioses, de molts tipus, com ara jeranis, verbenes i clavells. Són plantes que donen vida i alegria en tan petit espai. Però la barana de ferro, tan rovellada, també resulta essencial. Juntament amb les flors li dóna un efecte, no ho sabria dir...molt familiar, si més no per a mi. La barana negra de ferro és un signe d'indentitat del meu balcó. És possible que no sigui de bon veure, juntament amb el verd de les plantes, però tocar la barana em dóna seguretat. M'hi arrapo molt fort, i sé que no cauré.

M'hi puc passar molta estona observant els vianants passejar per les Rambles. Efectivament, som dels pocs barcelonins que tenim el privilegi ( tot i que no tothom ho considera així ) de poder observar tantes vegades com vulguem el mític passeig.

T'asseus a la hamaca on solia posar-se la iaia durant la tarda ( quan llegia el diari per tercera vegada i mirava de resoldre els mots encreuats que pel matí no havia aconseguit desxifrar ) i comences a mirar: típics guiris, immigrants, gent del barri ( més aviat poca, i eclipsada per la resta de badocs ) que coneixes de tota la vida i que creuen l'avinguda després d'haver fet un encàrrec, altres barcelonins...Ara bé, els grup més curiós d'observar són els guiris. N'hi ha de tants tipus...Amb tantes tardes en aquell balcó he tingut temps suficient per veure'n de totes classes: des de la típica família de cabells rossos revestits amb una pell que alterna el blanc i el vermell fruit de la no precaució solar, fins al xinès solitari que demana a qualsevol desconegut que li faci una fotografia al costat d'aquelles estàtues vivents tan mítiques a les Rambles. I, parlant d'aquest curiós col·lectiu, el meu balcó t'ofereix l'avantatge de gaudir del seu espectacle tant de temps com vulguis...i sense tirar cap moneda per veure què fan quan es mouen. Un dia te'n vas a dormir havent vist un home platejat en una bici al costat d'un esquelet ( si li tires unes monedes pedaleja tot fent moure l'esquelet d'una graciosa manera ) i pel matí et despertes, vas al balcó i veus que l'escenari ha canviat: ara s'hi troba un individu estirat damunt d'una escala trencada, com si hagués tingut un accident laboral ( tirant monedes veus com simula les convulsions que té abans de la mort ).

Des del balcó veig també la Boqueria, el gran mercat de Barcelona. De tanta gent que hi ha normalment no m'hi fixo gaire, però a les hores que hi ha menys gent miro aquelles parades, buscant amb la mirada algú que hagi tingut la valentia de comprar aquelles piruletes que tenen insectes a dintre i l'estigui llepant en aquells moments.

He vist tantes coses des d'allà dalt... Tinc la sort, a més, que el meu balcó està situat just enmig de les Rambles. Això vol dir que també puc veure, amb l'ajuda del meu tel·lescopi, aquells dibuixants situats a la part baixa del passeig. M'encanta aquell art, l'art de pintar al carrer, sense vergonya d'exposar el seu art en directe, davant de tothom, i dibuixant qualsevol desconegut per uns cèntims. I somric quan veig la cara de satisfacció que posa algun d'ells al haver acabat una obra.

En definitiva, m'encanta el meu balcó. És com el meu santasanctòrum, per sobre de la meva habitació en la qual, per cert, hi entra poca llum. Allà m'hi quedo quan estic trist, preocupat o enfadat. Allà passo les tardes llegint sense pausa. És un racó de la casa on he viscut moments molt importants de la meva vida. Al balcó vaig acabar el meu primer llibre important per a mi, La illa del tresor, de Stevenson. Al balcó vaig escriure la meva primera redacció, Excursió a Can Ribes. Va ser allà on vaig veure per últim cop a la iaia, perquè al veure que no despertaria mai més d'aquella migdiada se la van endur uns homes de la Creu Roja. Des del balcó he vist gent guanyar-se la vida, el seu dia a dia...També he vist la gent caure i aixecar-se després, dos adolescents fer-se el primer petó, parelles que discuteixen, d'altres que es reconcilien...he vist moltes coses.

Des del balcó veig la vida de moltes persones, n'aprenc i en gaudeixo.

Comentaris

  • qui t'ha tocat??[Ofensiu]
    factorxx | 04-09-2006 | Valoració: 9

    hola...fa temps...que dono voltes per qui...i es el primer cop que llegeixo els teus relats. El titol del meu comentari ve per...que tens talent...es com si algun escriptor conegut s'hagues aixecat de la tumba i estigues escrivint de la teva propia ma...
    ah...per cert em dic Martin.