El Balanci

EL BALANCI


Tot just clarejava, quan desprès d'una nit de somnis frustrants i turbulents, restava asseguda al balanci ja vell i atrotinat que portava quatre generacions a casa. Allà hi havia l'esperit de l'avia Quimeta, la besàvia Josepa que es qui l'havia regalat a la Quimeta, però ella també n'havia gaudit força. Desprès d'elles, la tieta Eulàlia havia deixat moltes estones allà, posant en ordre els seus pensaments i la seva díscola vida.
La mare sols n'havia esgarrapat unes poques estones, quan s'havia casat amb el pare i la tieta Eulàlia ja no vivia a casa. La mare, com a dona de l'hereu, tenia dret a l'habitació principal, on havien nascut tots els hereus. I tot decorant l'habitació, havia salvat del oblit el vell balanci que restava inert i ple de teranyines a les golfes.
El va netejar i adobar, i allà vaig començar a estimar-li-ho, m'entres m'hi gronxava, dintre el ventre de la mare.
Aquell vell balanci, havia estat el confessionari mut de totes aquelles dones, jo allà asseguda , inquieta per els meus pensaments, trobava el caliu i la comprensió que mai havia tingut. Era com si fos viu, m'entenia, amb reconfortava, amb tranquil·litzava, m'ajudava a obrir el meu cor i la meva ment i aconseguia desprès de molta estona, fer-me entendre que sols quan es posaven d'acord, tenia pau dins meu. El problema era que rara vegada estaven d'acord .
Durant la meva vida, havia estat l'únic a qui l'hi havia confiat sempre els meus problemes, las meves penes, les meves alegries . I tantes i tantes vegades les meves lluites internes que tenia el meu cor que es deixava endur per il·lusions i camins tortuosos i el de la meva ment, sempre tant recta seriós i potser aixafa guitarres.
De vegades pensava, que allà asseguda podia posar-me en contacte amb les quatre dones que havien marcat la seva vida i potser aquella saviesa l'hi venia d'això, d'haver escoltat tantes i tantes confessions inconfessables.