Cercador
E-Telepatia
Un relat de: llamp!Ètele patia, però no en sabia el motiu.
Ètele volia arribar al fons de la qüestió,
però la qüestió es resistia als savis nostrats.
Ètele no sabia perquè se li negava el tema,
però el tema no li donava raons, ni explicacions,
sinó llargues a les seves frases tant recargolades.
Ètele patia molt i era incapaç de posar fi al patiment,
malgrat la seva tendència a no prendre part de res,
ni implicar-se més del què era convenient.
Ètele sabia que el seu patiment tenia explicació,
que només posant-hi de la seva part en sortiria airós,
però no transcendia cap explicació entenedora.
Ètele creia que els seus pensament eren llegits
per ments cíniques a l’altre banda de l’oceà
i que vehiculaven el rumb de la seva vida.
Ètele patia, però pensava que això era habitual,
que la gent sabia llegir els pensaments,
per molta distància que pogués haver-hi entre uns i altres.
Ètele podia imaginar que seu sentit del bé
podria ser mal interpretat o esbiaixat,
però ell negava la major de les veritats.
Ètele es negava a creure que el món està interrelacionat
i que tot el que passa aquí, té a veure amb el que passa allà.
Si més no, aquesta era l’explicació més plausible.
Ètele es va percaçar de tanta virtut encaixonada
i de tant sibil·lí entreteixit, davant la funesta dissort,
que anorrea qualsevol esperança d’èxit.
Ètele patia, perquè no era capaç de controlar-ho tot
i de posar la solució a allò que era difícil resoldre,
per no crear tant patiment i posar fi a la mort.
Ètele volia viure eternament, però li semblava molt agosarat.
Ètele va pensar que no era bona idea, per tant, havíem de morir.
Ètele no va intervenir, donat que li estava prou bé tot.
Ètele dissentia amb el posat de molts que li anaven en contra
en sentir-se blanc de les crítiques, decidí claudicar.
Ètele no buscaria mai la raó de ser.
Ètele patia, però el seu patiment era compartit.
Trobaria altres ànimes patidores que li donarien raons per deixar de patir.
I, així, Ètele, conservaria sempre el seu esperit de lluita, constància i perseverança.
Ètele deixaria de patir quan el seu moment arribés
i no se’n fes més càrrec de l’esbojarrada similitud que ens ajunta,
o que ens separa, o que ens xoca, o que ens lamenta.
Llavors, Ètele va deixar de patir i es va dedicar a la telepatia.
Ètele volia arribar al fons de la qüestió,
però la qüestió es resistia als savis nostrats.
Ètele no sabia perquè se li negava el tema,
però el tema no li donava raons, ni explicacions,
sinó llargues a les seves frases tant recargolades.
Ètele patia molt i era incapaç de posar fi al patiment,
malgrat la seva tendència a no prendre part de res,
ni implicar-se més del què era convenient.
Ètele sabia que el seu patiment tenia explicació,
que només posant-hi de la seva part en sortiria airós,
però no transcendia cap explicació entenedora.
Ètele creia que els seus pensament eren llegits
per ments cíniques a l’altre banda de l’oceà
i que vehiculaven el rumb de la seva vida.
Ètele patia, però pensava que això era habitual,
que la gent sabia llegir els pensaments,
per molta distància que pogués haver-hi entre uns i altres.
Ètele podia imaginar que seu sentit del bé
podria ser mal interpretat o esbiaixat,
però ell negava la major de les veritats.
Ètele es negava a creure que el món està interrelacionat
i que tot el que passa aquí, té a veure amb el que passa allà.
Si més no, aquesta era l’explicació més plausible.
Ètele es va percaçar de tanta virtut encaixonada
i de tant sibil·lí entreteixit, davant la funesta dissort,
que anorrea qualsevol esperança d’èxit.
Ètele patia, perquè no era capaç de controlar-ho tot
i de posar la solució a allò que era difícil resoldre,
per no crear tant patiment i posar fi a la mort.
Ètele volia viure eternament, però li semblava molt agosarat.
Ètele va pensar que no era bona idea, per tant, havíem de morir.
Ètele no va intervenir, donat que li estava prou bé tot.
Ètele dissentia amb el posat de molts que li anaven en contra
en sentir-se blanc de les crítiques, decidí claudicar.
Ètele no buscaria mai la raó de ser.
Ètele patia, però el seu patiment era compartit.
Trobaria altres ànimes patidores que li donarien raons per deixar de patir.
I, així, Ètele, conservaria sempre el seu esperit de lluita, constància i perseverança.
Ètele deixaria de patir quan el seu moment arribés
i no se’n fes més càrrec de l’esbojarrada similitud que ens ajunta,
o que ens separa, o que ens xoca, o que ens lamenta.
Llavors, Ètele va deixar de patir i es va dedicar a la telepatia.
Comentaris
-
Molt bo[Ofensiu]montserrat vilaró berenguer | 07-02-2017 | Valoració: 10
Un relat fascinant
l´Autor
419 Relats
773 Comentaris
347381 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
«Sóc esclau de les meves paraules i amo del meu silenci» Proverbi àrabSóc en llamp! Si vols, escriu-me a: ferreteru@hotmail.com
Últims relats de l'autor
- Núria
- Desdefinicions Poemàtiques Mentals o Poemes Desdefinitoris Mentals
- 22 milionaris
- El ferro i l'estigma
- Vinc d’un Patriarcat i vaig viure un Matriarcat
- Porno i Salut Mental
- SQZFRN
- Psicosi versus Psicopatia, Esquizofrènia versus Trastorn Antisocial de la Personalitat, i l'Estigma
- Pare Nostre 2.0 (casolà)
- L'Art del Correu Electrònic
- Tan sols cal esdevindre...
- La teva veu és poesia
- La Mort de l'Amor Romàntic i el Naixement de la Serendipitat Amorosa
- Que Bonic és Bitcoin!
- Le petit burgès