DOS MIRALLS

T'he guardat els bocins de la vida que vam viure en un càntir de porcellana, per si mai la sort ens fos benèvola i amb els vidres trencats poguéssim refer els miralls que un temps vam estar l'un per l'altre.

Fou el temps que les onades del mar on nedàvem eren suaus i amables i la fortuna era la brisa serena que omplia l'aire i ens convidava a despentinar-nos sobre la sorra de la platja.

Desconec l'atzar -que viu a l'aguait en l'esdevenir- si torno a dir-te que t'estimo, però potser no me'n podré estar perquè no he deixat cap dia de fer-ho.

I en tinc ganes.

Que no tindràs la xamba de trobar en cap altre mirall una manera tan sincera d'estimar-te.