Dos cotxes blancs

Un relat de: anna

- Mira, mama, la lluna ens segueix!
- Sí, tens raó. És maca eh?
- Molt... M'agrada que sigui rodona, segur que acaba de sopar!
- Ho dius perquè està plena?
- És clar, no se li pot posar més llum mama!! La setmana passada estava contenta! Era un somriure...
- Avui també deu estar contenta, no?
- Per què ens segueix? Sí que ens estima, no? Els arbres no ens volen acompanyar mai durant el viatge, però ella sempre és aquí quan miro el cel.
- Li devem agradar; tan mona com ets, qui no ens seguiria?
- Mama... Jo no sóc mona...!
- Moníssima!
- No et parlo. M'agrada la lluna...
- ... És especial...
- ...

L'Emma es va repenjar al marc de la finestra per observar des d'aquella panoràmica i poder veure fragments i imatges mogudes de tot el que el cotxe deixava enrere. No seguia de la mirada res, a part d'aquell enorme globus que surava en el cel. En realitat, tenia la mirada perduda: camps, carreteres, fanals, cotxes, arbres, cases, tota mena de coses passaven davant dels seus ulls verdosos. Estaven humits de tant mirar durant el dia. Ja s'acostava l'hora d'anar a dormir i els quatre anys li demanaven un llit a crits.
Però ella resistia. Li agradava mirar per la finestra, la relaxava. El silenci del cansament, la llum de la lluna il·luminant-les.
Ella i sa mare.

- Emma...? Que dorms?
- Mama
- Sí?
- T'estimo.

Feia temps que no li deia perquè sí.
És el que li agradava d'ella: les seves sortides tendres, cridant afecte amb els ulls. Buscant tendresa sense voler-la demanar. Que la gent que estimava se sentís estimada només amb una paraula pronunciada.
T'estimo.
Ella sabia que mentre somreia en el seu racó de darrere, una espurna d'esperança sorgia dins de la mare.
Ella sabia que si ho deia al moment clau aconseguiria treure-li tota la merda acumulada durant el dia.
Ella sabia que dient-li això la feia plorar en silenci.
Ella sabia que tot això ella també ho sabia.
Li encantava.
La feia feliç amb aquell mot. La mare la feia feliç i orgullosa amb el seu silenci.

- Jo també, Princesa.

La va mirar pel retrovisor: un somriure trencat se li dibuixava als llavis contemplant altre cop la Lluna.

- Molt...

Va tancar els ulls.
¿Què deuria pensar? Tan intel·ligent amb quatre anys... encara li fascina.

- Mama.
- Mhh...?
- Quina hora és?
- Les 21:12.

Mai oblidarà aquesta hora.

- És tard.
- Una mica. Tens son?
- Sí i no... què prefereixes?
- Massa gran i poc petita, eh?
- Què dius?
- Res. A veure quants cotxes veus de color... digue'm quin color vols.
- Blanc. Mira! N'acaba de passar un!
- Ah sí?
- Sep!
- A veure si en trob...

...
......
Cotxe blanc. Contravolant. Carrosseria aixafada.
Cara horroritzada. Impulsos automàtics. Pensaments fugaços, riures que ressonen entre records, cares antigues, paraules que vénen de lluny en moments especials, imatges que es barregen, mareig, talls de respiració, angoixa, claustrofòbia, estrès. Mirades desesperades. Tancar ulls.
Sorolls, massa sorolls, mal a les orelles, desaparèixer. Llums, crits, vidres trencats, dolor agut, humitat a la cara i a l'entrecuix, gust de sang als llavis.
Un segon de silenci.
Vèrtebres trencades, un os esberlat, una costella travessada, ferros enfonsant-se en la carn tendra, un cor que li costa bombejar més sang, iris que s'apaguen i que ara només són il·luminats per la llum del fanal que ha aixafat totalment el cotxe. Un altre os que peta. I uns quants més seguits, petits i grans, com els que van dins dels automòbils, petits i grans.
Cop sec. Un, dos i no hi ha cap tres, no cal cap número tercer, es necessita més temps. Un altre i quatre més seguits, ara se n'ha deixat massa de temps.
Frens de pneumàtics; una que surt volant i cau a cinc metres d'uns ulls ja cansats de plorar i que no volen veure el resultat final de tres mesos al costat de la que pensava que era el seu amor.
Deu segons de soroll i un mort en silenci.

- Mama...? He vist un altre cotxe blanc...!
- Emma...
- Mira.. La lluna s'ha aturat amb nosaltres. Ens vol ajudar..oi?
- On ets?
- Mama?
- Emma no et moguis.
- Mama tinc son...
- No tanquis els ulls... sisplau.
- Mama... que dor..mis bé.
- No... mira la lluna! No...

Cop de portes que anaven sonant a uns deu metres.
La gent cridava preguntant si hi havia algú i intentant localitzar les víctimes.
Ella estava il·lesa...
Irreversible.
1 minut i 2 morts, en silenci:
La del cotxe blanc i la petita, la seva filla.

Dos cotxes blancs, sí. Les 21:12 h. L'Emma.
Lluna plena.

Comentaris

  • Emotiu[Ofensiu]
    Madtinet | 06-11-2008 | Valoració: 10

    M'agradat molt.
    És com un combat de boxa que acaba amb un ko fulminant.
    El principi sembla de conte infantil i amb cadent progressió, et llença pel precipici dels sentiments.


  • M'ha colpejat totalment[Ofensiu]
    ANEROL | 28-07-2007 | Valoració: 10

    El trencament ha estat dolorós. Narrativament consegueixes impressionar i remeoure sensacions i sentiments. Espero, de tot cor, que solament sigui això, un bon relat.

  • Impactant[Ofensiu]
    Jordi Droguet Xirau | 16-04-2007

    Sóc un iniciat en els RC i és la primera vegada que et llegeixo. M'ha impactat la descripció de l'accident. Espero que a ningú ens toqui viure aquesta tràgica i irreversible experiència que has narrat tan bé. L'estructura del relat és encertada i m'agrada el teu estil fresc i directe que desperta i manté l'interès.

  • Tristesa[Ofensiu]
    Carles Malet | 08-04-2007

    Hola Anna,

    Seguint amb el comentari d'en Jeremias, aquest és un relat que no m'ha deixat indiferent. La primera part, la conversa entre mare i filla està ben escrita, però no m'ha donat cap clau sobre el desenllaç. Les imatges de l'accident, en canvi, m'han omplert d'una immensa tristor. M'agrada llegir històries que em puguin remoure els sentiments, tot i que en aquest cas em deixin el cor en un puny. Bé, suposo que el fet de ser pare de dues nenes que tenen aproximadament l'edat de la protagonista n'és la causa principal.

    Remoure els sentiments del lector, encara que sigui per encomanar una sensació de profunda tristesa i impotència. Tot un èxit per l'autor.

    Ens veiem (comentem) per RC

    Una abraçada,

    Carles

  • Intens.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 08-04-2007

    He estat lllegint tots aquests últims relats que has anat penjant, i aquest potser ha estat el que més m'ha frapat. de primeres comença d'una manera càndida, tendra, el lector tem trobar-se davant d'una història potser massa ensucrada. de sobte però es va dibuixant una escena molt real, força coneguda pels que tenim fills, i arribem a la situació dramàtica de l'accident que sembla com si descrivissis de primeres des de la visió dels accidentats. M'agrada com aconsegueixes la sensació de confusió: barreja d'imatges, paraules, pensaments confusos, descontrol, sensació d'impossible, d'horror apaivagat per l'afebliment mental de qui es mor.
    És un relat intens. Molt ben escrit des del punt de vista expressíu.
    Et continuaré llegint.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: