Dos cotxes blancs

- Mira, mama, la lluna ens segueix!
- Sí, tens raó. És maca eh?
- Molt... M'agrada que sigui rodona, segur que acaba de sopar!
- Ho dius perquè està plena?
- És clar, no se li pot posar més llum mama!! La setmana passada estava contenta! Era un somriure...
- Avui també deu estar contenta, no?
- Per què ens segueix? Sí que ens estima, no? Els arbres no ens volen acompanyar mai durant el viatge, però ella sempre és aquí quan miro el cel.
- Li devem agradar; tan mona com ets, qui no ens seguiria?
- Mama... Jo no sóc mona...!
- Moníssima!
- No et parlo. M'agrada la lluna...
- ... És especial...
- ...

L'Emma es va repenjar al marc de la finestra per observar des d'aquella panoràmica i poder veure fragments i imatges mogudes de tot el que el cotxe deixava enrere. No seguia de la mirada res, a part d'aquell enorme globus que surava en el cel. En realitat, tenia la mirada perduda: camps, carreteres, fanals, cotxes, arbres, cases, tota mena de coses passaven davant dels seus ulls verdosos. Estaven humits de tant mirar durant el dia. Ja s'acostava l'hora d'anar a dormir i els quatre anys li demanaven un llit a crits.
Però ella resistia. Li agradava mirar per la finestra, la relaxava. El silenci del cansament, la llum de la lluna il·luminant-les.
Ella i sa mare.

- Emma...? Que dorms?
- Mama
- Sí?
- T'estimo.

Feia temps que no li deia perquè sí.
És el que li agradava d'ella: les seves sortides tendres, cridant afecte amb els ulls. Buscant tendresa sense voler-la demanar. Que la gent que estimava se sentís estimada només amb una paraula pronunciada.
T'estimo.
Ella sabia que mentre somreia en el seu racó de darrere, una espurna d'esperança sorgia dins de la mare.
Ella sabia que si ho deia al moment clau aconseguiria treure-li tota la merda acumulada durant el dia.
Ella sabia que dient-li això la feia plorar en silenci.
Ella sabia que tot això ella també ho sabia.
Li encantava.
La feia feliç amb aquell mot. La mare la feia feliç i orgullosa amb el seu silenci.

- Jo també, Princesa.

La va mirar pel retrovisor: un somriure trencat se li dibuixava als llavis contemplant altre cop la Lluna.

- Molt...

Va tancar els ulls.
¿Què deuria pensar? Tan intel·ligent amb quatre anys... encara li fascina.

- Mama.
- Mhh...?
- Quina hora és?
- Les 21:12.

Mai oblidarà aquesta hora.

- És tard.
- Una mica. Tens son?
- Sí i no... què prefereixes?
- Massa gran i poc petita, eh?
- Què dius?
- Res. A veure quants cotxes veus de color... digue'm quin color vols.
- Blanc. Mira! N'acaba de passar un!
- Ah sí?
- Sep!
- A veure si en trob...

...
......
Cotxe blanc. Contravolant. Carrosseria aixafada.
Cara horroritzada. Impulsos automàtics. Pensaments fugaços, riures que ressonen entre records, cares antigues, paraules que vénen de lluny en moments especials, imatges que es barregen, mareig, talls de respiració, angoixa, claustrofòbia, estrès. Mirades desesperades. Tancar ulls.
Sorolls, massa sorolls, mal a les orelles, desaparèixer. Llums, crits, vidres trencats, dolor agut, humitat a la cara i a l'entrecuix, gust de sang als llavis.
Un segon de silenci.
Vèrtebres trencades, un os esberlat, una costella travessada, ferros enfonsant-se en la carn tendra, un cor que li costa bombejar més sang, iris que s'apaguen i que ara només són il·luminats per la llum del fanal que ha aixafat totalment el cotxe. Un altre os que peta. I uns quants més seguits, petits i grans, com els que van dins dels automòbils, petits i grans.
Cop sec. Un, dos i no hi ha cap tres, no cal cap número tercer, es necessita més temps. Un altre i quatre més seguits, ara se n'ha deixat massa de temps.
Frens de pneumàtics; una que surt volant i cau a cinc metres d'uns ulls ja cansats de plorar i que no volen veure el resultat final de tres mesos al costat de la que pensava que era el seu amor.
Deu segons de soroll i un mort en silenci.

- Mama...? He vist un altre cotxe blanc...!
- Emma...
- Mira.. La lluna s'ha aturat amb nosaltres. Ens vol ajudar..oi?
- On ets?
- Mama?
- Emma no et moguis.
- Mama tinc son...
- No tanquis els ulls... sisplau.
- Mama... que dor..mis bé.
- No... mira la lluna! No...

Cop de portes que anaven sonant a uns deu metres.
La gent cridava preguntant si hi havia algú i intentant localitzar les víctimes.
Ella estava il·lesa...
Irreversible.
1 minut i 2 morts, en silenci:
La del cotxe blanc i la petita, la seva filla.

Dos cotxes blancs, sí. Les 21:12 h. L'Emma.
Lluna plena.