Vull una cosa

Vull una cosa. La vull. No. No la vull: però la necessito... Sé que sola mai ho aconseguiré, que he de sentir al meu costat algú en qui confiar. Però... tot i així..., podré desfer-me'n d'aquest impuls que em porta una vegada i una altra al maleït sentiment possessiu, al maleït objecte lasciu?... Què se suposa que he de fer? De fet, conec els procediments, el que passa és que sempre tinc impediments, només sé que me n'he de sortir tan sols amb la força de la voluntat. I a vegades no és suficient, per no dir mai.
És impotència, i això em repugna, m'irrita, i en el pitjor dels casos em torna a fer el que no vull, al mateix acte.
M'he compadit mil nits, milions, durant anys, cada segon em torna al malson que no em deixa dormir. Tinc a gent que estimo i que faig patir, la tinc aquí, a uns metres del que escric, i segurament es senten inútils i enganyats per les meves promeses que no aconsegueixo complir. Desitjos que s'enlairen amb el fum d'una espelma apagada pel sospirs d'uns nens envoltats de regals i que es senten perduts quan la miren, a casa, en silenci. Els he preparat al món de la pitjor manera possible, la més dolorosa i cruel, ho he fet contra la meva voluntat, seguint sense voler-ho l'exemple que em van donar, segurament ells tampoc ho volien fer així.
A qui se suposa que he de culpar? Jo sóc la pitjor jutgessa d'aquest cas i tot i així vull respostes que no trobo per enlloc. Cada gota que bec és substituïda per una llàgrima que cau al fons del got. Tremolo i per evitar que caigui alguna cosa la llanço directament on sigui, i el so de la trencadissa em recorda com estic per dins.
Perquè la gent necessita recolzament? Perquè no tots els recolzaments són iguals i no tenen el mateix valor? Al final l'única cosa en comú és el cansament, l'esgotament de idees, de força, i justament per aquest sentiment insisteixes a aconseguir el que abans era un repte i ara una segona necessitat. I la putada és quan les dues necessitats es fusionen i et condueixen altre cop al problema. I et deixes endur, tancada dins del teu cos que ja no controles, la voluntat se t'ha girat en contra.
I sé que és difícil, però vull arribar a demostrar-me que en sóc capaç, sense que soni al típic lema, de fet m'és igual si sona a un lema, perquè vull escapar-me de l'addicció que m'impedeix veure-hi clar per culpa de les llàgrimes que em pugen als ulls. Perquè en sóc conscient i és per això que em fot ràbia, i per les derrotes i perquè de tan en tan estaria bé passar pel costat de la vitrina del súper de la cantonada i passar-hi de llarg amb un somriure als llavis i fins i tot sense que et faci pensar en res.
Que els problemes externs no derivessin d'Això, de millorar i anul·lar definitivament aquests altres problemes, i per això m'he de desfer del cul d'ampolla. I en sóc capaç, i m'he de recordar quan em debiliti de la gent que tinc a casa, i d'aquella noia que més tard es va fer dona i es culpava sense parar, i de la mare d'aquella noia, i del somriure i les abraçades sinceres, i de les bones sensacions, de la llibertat posada a prova, de tot.

Pensar que només ho puc fer jo, que poden existir influències que m'ajudaran, però que tot depèn de mi. Que cada esglaó que pugi me'n farà baixar molts més per tornar al peu de l'escala . Que baixar és millor que pujar, pensar que el món és al revés i que baixar és millor que pujar: que no beure és millor que fer-ho per molt que ho sàpigues i que sigui lògic. I aconseguir baixar l'escala per la barana sense caure, i com més equilibri tingui, més rapidesa hi haurà i menys trigaràs.