Et miro i...

Tranquil. Ara et miro i estàs tranquil.
Tu em vas estimar, abans, abans d'anar a la guerra.
Em coneixies des de petit, vas voler endinsar-te en la meva història sense que t'ho demanés. Perseguint-me, sempre perseguint-me amunt i avall, intentant esbrinar perquè estava sola. Aquest és el teu encant, voler arribar al cor dels qui ho necessiten més i que ho demanen menys. Mesos després ho vas aconseguir, quan per primera vegada et vaig dirigir la paraula demanant-te si des d'allà on em prometies anar s'hi veia gaire lluny. Vas somriure i m'hi vas portar. No tenies cap prejudici amb mi, ets una persona molt especial, per això em vas atreure fins i tot quan eres pesat, per això vaig començar-te a estimar i no he aconseguit mai parar de fer-ho.
De mica en mica ens vam fer amics, en un poble tant petit com aquell... Erem inseparables, fins ara. Ara ens ha marcat un obstacle que hem de saltar enginyosament. I sé que cap dels dos té por. Sempre hem jugat entre nosaltres i amb la vida, només és una peça més que hem de moure tot rient. Mirant-nos als ulls...
Jo encara t'estimo, ho sé, i només cal això per seguir-te estimant.
Abans estàvem junts, cridaves al mar que m'estimaves i jo mirava el cel mentre t'omplia a petons viatjant en el vent.
I va arribar la guerra. I te'n vas anar. No vaig poder arribar al revolt, des d'aquell moment vaig tenir la guspira d'esperança sempre present dins meu. Necessitava creure en algú, i aquest algú has estat tu.
No te'n recordes, eres l'ànima dels soldats, segons ells sense tu tot allò s'hagués pintat de vermell permanent, tu eres l'aigua que netejava tanta sang dins d'ells.
I t'he estat buscant amor meu, durant anys, seguint l'esperança dins d'un túnel fosc. De tant en tant s'allunyava de mi, s'avançava, i es feia més petita aquella llum. Però m'afanyava a atrapar-la, a alimentar-la gràcies als teus records. Amb la teva ajuda, perquè sabia que eres viu.
Ningú em creia i això al revés d'afeblir-me em feia més forta.
Tants moments oblidats... D'una banda em sap greu que no els recordis, ara només depenen de mi, i són tant bonics, em fa por perdre'ls. Sé que mai passaria per voluntat pròpia; mira't a tu, eres l'últim en voler-me oblidar, però et va passar. Però, d'altra banda m'allibera. Ara en tindrem de nous, tornar a començar una segona vida amb tu, al teu costat, reviure aquells moments perduts.
És una proposta llaminera, per això no estic trista. I la prova d'això és que ara, quan m'has vist després de tant de temps, de no saber qui sóc, has pronunciat les mateixes paraules que fa deu anys.
Per fi t'he trobat.
Sé que has patit molt, per això me'n alegro que no te'n recordis de res, igualment que el preu que hagis de pagar és haver-me d'oblidar... Ho prefereixo així, sinó hauries tornat al meu costat rossegat de cadàvers de companys morts metrallats davant teu. Conviuries amb la por, i em moriria jo per tu, em destrossaria veure't així...
M'agradaria dir-te tantes coses, però callo i miro. T'ho explicaré més endavant.
Ara ets aquí, i em somrius pensant que segurament vam ser alguna cosa importants. Espero, dins meu, que no sigui així, m'agrada imaginar que sóc una absoluta desconeguda, una noia que ha vingut a veure't perquè sí, i poder construir altre cop la nostra història, sense guerres. Tenir una segona oportunitat.
I et miro... i ara et miro... i segueixo mirant-te... i penso "t'estimo".
I em somrius altre cop i preguntes suaument "Per què plores?".