Atrapada... o no?

Un relat de: anna

Les portes de la sala d'operacions s'obrien sota els meus peus. Jo jeia a la llitera a punt per a la intervenció, que duraria més de tres hores. La meva germana i el meu fill, ja que el meu marit s'havia absentat aquelles dues setmanes per qüestions de feina, estarien a la sala d'espera fins que finalitzés l'extracció del tumor que s'allotjava en el meu ronyó. El metge em va dir que tot seguit m'administrarien una anestèsia, perquè m'adormís i així pogués començar l'operació. Va demanar-me que comptés fins a deu poc a poc. Només vaig poder comptar fins a sis.
Suposo que només vaig restar inconscient uns cinc minuts. El fet és que, tot i que vaig recuperar la consciència, no podia moure'm, ni obrir els ulls, ni una miserable paraula podia sortir de la meva boca, fermament clausurada. Al començament vaig pensar que ja havia acabat l'extracció del tumor maligne, però no van caldre gaires minuts per adonar-me de l'horror que m'esperava en aquella presó en forma de cos...
No podia fer res; estava totalment immobilitzada, indefensa i sense poder avisar de cap anomalia, ja que la paràlisi del meu cos era total. Al cap d'una estona vaig sentir com una veu masculina demanava un retolador i després un bisturí. Quan vaig sentir el nom d'aquell darrer instrument, vaig horroritzar-me. Estaven disposats a obrir-me estant conscient dins meu! Quedava molt clar que cap de les vuit o nou persones que estaven en aquella sala, envoltant-me, s'havia adonat d'aquell petit detall que es convertiría en el pitjor malson de la meva vida: la mala administració de l'anestèsia. El cas és que vaig poder sentir com aquella fulla de metall gelat em tallava la pell i la gota de sang vessava pel costat dret del meu maluc. Però, per molta anestèsia que actués i insensibilitzés el meu cos, el que quedava per notar feia considerablement mal. Van obrir i engrandir més el tall per poder operar amb més facilitat. Vaig sentir com si cada punt que estiraven de la meva pell tibés d'un gos lligat amb un ganxo en direcció oposada al meu cos. En aquest cas, deurien ser uns cinc o sis gossos, els que tibaven, lligats a fils que a la vegada partien de punts diferents que envoltaven el tall. Va ser una sensació molt aguda, però no vaig poder evitar-la, com moltes altres que van proseguir durant l'operació.
Després, instruments múltiples van animar-se a jugar amb tot el que envoltava el meu ronyó, pinçant un múscul, apartant això i allò, mentre continuava debatent-me en els meus pensaments sota aquella agonia, patint un o mig quart del dolor que hagués patit sinó hagués estat per l'anestèsia. El primer que vaig pensar va ser que tard o d'hora em desplomaria per culpa del dolor, però no va ser així fins a la meitat de l'operació, a la segona hora. Va ser llavors quan vaig perdre el sentit esgotada de dolor.
Em va despertar la sirena de l'ambulància el so estrident de la qual va arribar a les meves orelles, seguit d'un aire fresc procedent de la finestra oberta. Continuava a l'hospital. Vaig obrir els ulls i vaig poder veure la silueta del meu fill, destensat sobre una cadira que estava just al costat del meu llit. El vaig deixar dormir. Vaig recordar tot el que havia passat durant l'operació i, alarmada, em vaig dedicar a destrossar el botó d'auxili, situat sobre la capçalera, prement-lo, perquè acudís immediatament una infermera i li pogués mostrar així la meva indignació. Un minut més tard, va aparèixer una infermera amb cara de preocupació. Em va preguntar què passava i d'on venia tanta insistència. Li vaig demanar que vingués el metge que m'havia operat unes hores abans, el qual va irrompre en l'habitació uns deu minuts després. Vaig dedicar-me a explicar-li el que havia passat i el greu error comès durant l'administració de l'anestèsia. Em va dir que segurament estava molt cansada i que ho deuria haver somiat. La ira em va envair, però vaig aconseguir controlar-me i relatar-li més minuciosament la tràgica escena de la que havia estat protagonista. La seva actitud no va vacil·lar. Em va explicar que era impossible el que estava dient, que era molt improbable un error d'aquest nivell, etc. Però vaig insistir en la meva versió. El meu fill s'havia despertat del seu son per caure en un malson, ja que no entenia res del que estava passant. Poc a poc, sense interrompre'ns ni a mi ni al Dr. Dever, va anar prenent nota fins encaixar les peces. L'únic que va dir va ser que em tranquil·litzés i que deixés treballar el doctor, que ja parlaríem d'allò amb més calma i que descansés, que deuria estar rebentada. Vaig veure que no tenia cap possibilitat de demostrar la meva credibilitat i vaig estudiar l'opinió que va presentar-me el doctor al·legant que la meva experiència no havia estat res més que el producte de la meva imaginació sota els efectes de l'anestèsia. Però durant la intervenció havia estat tan real... No, no era imaginari, allò havia passat de debò.
Un altre punt que em va desconcertar va ser el fet que anunciessin que el meu marit havia mort l'any passat en un accident de cotxe. El meu fill va mostrar un rostre d'incredulitat quan li vaig preguntar si ja havia trucat al seu pare. Va contestar-me amb un fil de veu que havia mort feia ja un any i només vaig poder articular: "és veritat...". Llavors vaig preguntar-me si en realitat no era tot mentida: que els metges m'haguessin amagat l'error, que jo mateixa m'hagués amagat la mort del meu marit sabent que estava mort i fins i tot si el tumor no podia ser una mentida com tot el que estava passant... I si estava dins d'un cercle de mentides i il·lusions? Era evident que el problema de l'anestèsia havia existit realment; si m'ho negaven podia afirmar que també podien ocultar-me més coses. No ho sabia. El dia següent vaig insistir amb les meves queixes, però sempre obtenia la mateixa resposta: no podia ser. Al final vaig abandonar tot raonament que pogués explicar la meva història pensant que, tot i així, la gent que m'envoltava tenia raó.
Però ara, un any després del que va succeir, he somiat alguna cosa relacionada amb el que va passar en aquella sala d'operacions. De fet, he tornat a experimentar el trauma en somnis. Però el més inquietant és que, mentre estic relatant tot això en quatre fulls de paper, una gota vessa del lloc on se'm va fer el primer tall de bisturí, sota la camisa que duc posada i puc notar com va lliscant sobre la meva pell...

Comentaris

  • Quina experiència!![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 19-04-2007 | Valoració: 10

    Anestèsia en viu... veient com t'extripen per dintre, com a congelada, immòbil, indefensa...

    Deu ser una història ben colpidora... Dius que es basa en fets reals?!?

    Jo em cauria desmaiat a mitja anestèsia, si em passés una cosa així... vaja, no sé com ho aguantaria!!

    I després, li ve l'amnèsia sobre la seva vida... Increïble...

    Un bon relat. Salutis!!

  • Bufa![Ofensiu]
    El follet de la son | 09-04-2007 | Valoració: 10

    Que inquietant... Riute'n de les històries de vampirs, de bruixes i aparicions! Això si que és terror, el psicològic, el bo, un argument que, ben ampliat podria ser digne d'una bona pel·lícula. Ben escrit, dinàmic, directe. M'ha agradat moltíssim i m'estranya que no tinguis més comentaris ni més puntuació. Endavant!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: