Dóna'm la mà

Aquest poema es podria enfocar des de dues visions...

La primera d'elles és la d'un amor que fa mal. No mal físic, mal psicològic, que potser és pitjor. Un amor tan necessari com dolorós... Un amor que impideix viure, però sense el qual no es pot viure tampoc de cap manera... Un tipus de paradoxa...

I l'altra interpretació podria ser la de la dona maltractada... Aquella que aguantarà totes les pallisses de l'home només per a seguir al seu costat...

Sigui com sigui, crec que és un poema molt bo que reflecteix, d'una manera o una altra, allò que tantes i tantes vegades sentim les dones, ja sigui literalment o no.


I en quant al teu comentari, dir-te que quan vaig escriure aquell relat (que vaig presentar a un concurs, sense èxit) em vaig capficar tant en la història, que les persones que em coneixen diuen també que jo sóc com la protagonista... Així que benvinguda al club de les ànimes lliures! Només esper que nosaltres no acabem com la meua pobra protagonista...


Una abraçada eivissenca i gràcies pel teu comentari!