D'on vinc? On he anat a parar??

Un relat de: mimí

Vaig enviar currículums, vaig trucar a un munt d'empreses. De mica en mica, vaig adonar-me que no en tenien prou amb les meves excel·lents notes ja que a tot arreu la resposta havia sigut la mateixa: NO.

Hi havia centenars de nous psicòlegs iguals que jo, fills del Baby -Boom provant de posar un peu en el món labora.

I que podia fer jo que fins llavors només sabia de teories i més teories que a la pràctica no em servien de res. Em sentia estafat pels professors, i els donava la culpa de la meva desgràcia.

Feia vuit mesos que estava sense feina, i si seguia amb aquell ritme, no podria pagar el lloguer i tindria que tornar al poble.

Un dia, el meu amic Carles em va animar a fer d'estàtua a las Rambles. No vaig durar més d'una setmana perque vaig tenir un pinçament a l'esquena i torticolis al coll. Els molt cabrons encara que em veien agonitzant de dolor no llençaven ni una puta moneda. Però no em vaig desanimar.

Volia la fama, l'honor i el prestigi. Si no ho podia trobar en una feina normal ho faria per la via directa, en el món de l'espectacle, que segur és molt agraït.

Ho vaig fer. Vaig apuntar-me a una agència de càstings. De seguit em van donar una oportunitat.

Feina ben remunerada, amb desplaçaments per tota Espanya, es necessitava persona extravertida. Ja em veus a mi, amunt i avall fent strip-tease per a noies en acomiadaments de solteres. Elles estaven borratxes i se'n reien de mi. ¿ Cinc anys d'Universitat per això?

Em sentia molt insegur, malgrat tot, vaig anar a diversos càstings per anuncis, per telenoveles, però les meves dots dramàtiques feien pena i se'n reien de mi tots.

Un dia, va aparèixer un caçador de talents que encara no coneixia i em va dir que tenia un paper per mi en un petit teatre de barri. Com a paiaso.

Va ser un cop per mi que em va deixar estabornit per un moment. ¿Com havia arribat fins aquí?

Havia dit a la meva família que volia ser actor de cine. Ara no vull que sàpiguen que no puc fer altra cosa que deixar que se'n riguin de mi. Exposat com estic, mostrant totes les meves emocions, les meves pors, les meves manies, les meves angoixes i no m'aprecien, quan acaba la funció m'obliden. Desesperadament busco la fórmula màgica per seduir-los i sempre hi ha alguna cosa que falla. No estic a l'alçada, sé que no tinc vocació. No sóc cap artista, simplement, a través de tot això busco un aplaudiment que doni sentit a la meva vida, per deixar de sentir-me com un imbècil fent el "gilipolles" davant de quatre gats avorrits que no tenen res millor que fer.

Un paiaso desconsolat.


Comentaris

  • La búsqueda[Ofensiu]
    Unaquimera | 29-01-2010 | Valoració: 9

    Un tema sempre d'actualitat aquest de la búsqueda i captura de la primera feina, l'enfrontament amb la realitat, l'allunyament dels somnis juvenils... tu encara l'has actualitzat més, amb la referència als stripers.

    Per un costat, aquest jove, qui explica les seves desventures, sembla realista respecte a les seves capacitats ( "les meves dots dramàtiques feien pena" ) però d'altra banda es permet somiar sense límits ( "Havia dit a la meva família que volia ser actor de cine" ), reconeix els seus límits ( "sé que no tinc vocació. No sóc cap artista" ) però continua provant, buscant "un aplaudiment que doni sentit a la meva vida".

    Com a consol, suposo que se li podria recordar al protagonista d'aquest relat que la psicologia pot esdevenir un arma utilíssima per a un pallasso. I que algun que d'altre pallasso ha arribat a ser famós i admirat...

    Bé, espero continuar sabent de tu, ja que jo penso tornar a passar per llegir altres escrits teus.

    De moment, t'envio una abraçada abans que acabi el gener,
    Unaquimera

  • Enhorabona per aquest relat...[Ofensiu]
    Romy Ros | 03-12-2009 | Valoració: 10

    del paiaso desconsolat (segurament no hi ha res més trist que un paiaso trist). Certament cinc anys d'estudis universitàris per acabar fent de paiaso pot semblar una bajanada, però , segueixo pensant que és molt digne i una gran feinada fer riure a la gent. Digues al teu protagonista que sigui feliç, que no es desanimi i que tots els camins conduexin a ajudar a la gent. Encara que estiguem desconsolats! Et seguiré llegint...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de mimí

mimí

16 Relats

62 Comentaris

19975 Lectures

Valoració de l'autor: 9.14

Biografia:
Hola!
Sòc una catalana del 73, he estudiat filosofia i tinc diversos interesos filosòfics, artístics i científics.
M'agrada el sentit de l'humor com a filosofia de vida.

m'agrada el cine i llegir i escriure.
M'interesa la psicologia, conèixer l'univers..i d'altres si us interesa recomano www.eduardpunset.es

Us convido a comentar els meus relats, s'accepta critiques constructives i sobretot afalags i admiracions diverses.
Compartir i disfrutar amb l'escrit.

Tinc un blog per si em voleu llegir més cosetes meves
http://somnisdesitjos.blogspot.com

Abstenir-se correu comercial.

Moltes gràcies