L'Octavi fa realitat el seu somni

Més de 30 anys i un somni que volia fer realitat. Em penso que va ser el meu pare que em va inculcar l’interés i la passió que vaig guardar fins aquest moment. Fins que un dia d’estiu calorós, mentre mirava els peixos del riu nedant com si res anés amb ells, em vaig decidir. Allò que el govern català no gosava o no es veia en cor de posar en pràctica o faria jo. Ja portava uns quants anys subscrit a una revista que informava prou bé del tema, i encara em vaig engrescar més, al rebuscar en revistes passades, trobar-ne una que parlés de com portar-ho a terme, si més no, hipotèticament . De primer, ho vaig portar d’amagat. Era un gran projecte que calia estudiar acuradament, i li vaig donar moltes voltes. Nits sense dormir.

La Trini s’ensumava que alguna en portava de cap, es preocupava per la meva salut:
...Has de dormir, menjar sa i potser prendre vitamines que t’ajudarien a agafar el son. -de primer el sermó me’l donava cada dia, després cada setmana, amb el temps, suposo que es va cansar, i de tant en tant em deixava anar alguna subtilesa com:
-He anat a la Farmàcia i amb el “Frenadol” et donaven 2 capses de vitamines amb Ginseng gratis. - Ves! Qui s’ho empassa això!

Quan ja tenia el pla ben concretat, estava tant il•lusionat que li tenia que dir a algú. No me’n podia estar. Vaig compartir el secret amb el meu pare, el qual, orgullós de mi, es va implicar totalment i em va dir que per tot el que necessités comptes amb ell. Es comprometia a fer els càlculs pertinents que eren la seva especialitat. També entre tots dos vam contractar un parell de mecànics que ens donessin un cop de mà.

A aquestes alçades, la Trini va tornar a atacar amb preguntes:
-I perquè has tret tants diners del banc?
Quan li vaig dir clarament quin era el meu propòsit es va quedar de pedra. No s’ho podia creure.
-Octavi, que m’amagues alguna cosa?
Poc a poc li vaig explicar a fons tots els detalls i llavors em va deixar de parlar durant tres dies, passats els quals m’insistia:
-Això es cosa del govern, Octavi, no t’hauries d’embolicar en aquestes coses.
-No, Trini. Està decidit. Me’n vaig a la Lluna i serà el mes que ve a les tres de la matinada.
Llavors la que no dormia era ella.

El dia abans, en Josep, el cosí de la Trini amb el qual mantenia una vella amistat, va venir a esmorzar.

Menjàvem els xurros amb xocolata mentre parlàvem del meu viatge. Llavors vaig adonar-me que la Trini l’havia fet venir per convenç-se’m que no ho fes. Molt propi d’ella. Jo em preguntava perquè ningú ho entenia. No només era qüestió investigadora, patriòtica, de voler fer alguna cosa important pel meu país, sinó que la meva passió naixia de dins meu com una guspira, una il•lusió de veure allò que no podia tocar amb les mans i veia cada nit des del jardí. Ara podria posar els peus a sobre i sentir l’efecte de la ingravidesa. Gaudiria com un infant. En Josep semblava no confiar en l’aspecte tècnic però va canviar d’opinió quan va veure el coet.

Parlant amb ell vaig tenir que reconèixer que també tenia por. Potser allà dalt sol i amb el fred probablement no seria tant divertit com en els meus somnis.

Cap al tard vam veure la posta de sol, més bonica que mai mentre jo pensava en el meu viatge gloriós.
A l’hora de sopar el meu pare em burxava perque menges:
- Vinga, menja una mica més de pa. No pots viatjar amb l’estómac buit.
Jo mirava de reüll la dona i ella dissimulant les llàgrimes:
-M’ha entrat una pestanya a l’ull, vaig al lavabo a veure si me l’ha puc treure.
Vam decidir que no calia anar a dormir i vaig ordenar i revisar varies vegades tot el que havia de portar.
Em vaig pentinar per l’ocasió i em vaig posar el vestit d’astronauta fet a casa, però no podia bellugar-me, vaig caure de la cadira i em van tenir que ajudar a aixecar-me entre el meu pare, la Trini i en Josep.
Arribat el moment, em vaig acomiadar amb una abraçada a tots. Vaig pujar les escales del coet mentre els intermitents feien pampallugues.
El coet s’enlairà de dret cap al seu objectiu.

Ara fa dies que he aterrat a la Lluna i m’he adonat que vaig descuidar-me de planejar la tornada i el combustible no crec que m’arribi...potser podria acostar-me a Mart, ja que sóc per aquí...