Don Francisco

Amb Don Francisco no cantàvem el Cara el Sol; ben segur que era un home de confiança per al règim, conservador, però no era un feixista.

Podríem catalogar-lo com un home tranquil, amb la seva panxa prominent, el seu front llis fins al clatell, el seu cigarret fet per ell mateix i la seva becaina havent dinat.

No era home de preguntes filosòfiques. No s'enfadava; com a molt et feia un pessic a la pell del coll, retorçant una mica, però sense abusar. Sense prou mala llet.

Per les tardes quan es despertava, en aquelles interminables hores de l'escola, li demanàvem: "posi'ns arrels quadrades don Francisco". Abans ja ens havia ensenyat a fer divisions, primer per dos: era divertit però tenia zones fosques, tant això de les divisions, com les multiplicacions, les sumes i les restes! ("minuendo" "sustraendo", quins noms!)

Només un cop el vaig veure córrer: va sortit esperitat de la classe, el van venir a avisar que un fill seu havia caigut malalt. El va substituir durant uns dies un mestre d'un poble veí que venia a l'escola amb moto, una Sangla imponent, no teníem prou feina i al vidre de la finestra hi podíem calcar dibuixos.

Eren aquelles hores del dia, alegres però que quan venia la nit es transformaven i quedàvem acovardits: gemegant per dins per a que no arribés el moment de quedar-se tot sol a l'habitació amb la llum tancada, els llençols tan freds i un silenci trencat per les trompetes del "parte" que anunciaven les notícies de les deu. El gran mestre de veu aflautada, l'altre Don Francisco, començava el seu discurs.