Dolç sopar

Després d’una setmana de treball intensa arriba per fi el divendres i decideixo gaudir d’un merescut sopar al restaurant de l’hotel.

En la soledat de la meva taula s’hi van alternant uns menjars exquisits. Degusto els àpats, frueixo dels diferents sabors, però els meus pensaments em deixen, a contracor, un regust amarg. El trobo tant a faltar.

Ja estic a punt de començar amb les postres quan dirigeixo la mirada cap a la porta del restaurant i el veig entrar. Està irresistible, com sempre. Duu texans i una camisa blanca harmoniosament adaptada al seu cos.

De seguida s’adona de la meva presència i no vacil•la en apropar-se amb el seu millor somriure.

Hola, ja estàs acabant? –em pregunta-.
Quasi, estic a les postres. He demanat un petó d’ametlles tendres –li responc-.

Llavors s’inclina i em besa com si fos el primer cop.

I el sopar s’acaba, deliciosament.