Dolç somriure, dolça besada

Et veig des d'enfora però tu no em veus. Et veig i m'alluny un poc més de tu.

Duus el mateix collar (de surfista com et vaig dir..) que portaves el dia que ens vàrem conèixer i que mai oblidaré, se'm faria impossible fer-ho. En canvi tu no crec que recordis ni el mínim detall meu d'aquella nit d'estiu a finals d'agost a una illa solitària del mediterrani. Però no m'afecta, ja no. Em basta mirar-te sense que em miris.

Ets amb els teus amics, amb els meus amics i els mires. Somrius, com sempre. T'he dit mai que m'encanta el teu somriure? No, crec que aquella nit tampoc t'ho vaig dir... però et vaig tenir tan aprop meu que.. que no em sortien les paraules.

Em pensava que ja no m'afectava res de tu però acabo de descobrir que el teu somiure si...
Em ve un record, el més bonic de tots... Em besaves dolçament i després, quan els nostres llavis il.luminats per aquella lluna plena es separaven, somreies.

El teu somriure és fotudament perfecte, és fotudament dolç...., com els teus llavis, com les teves galtes, i ja ho saps, sense importar-me la barba de dos dies.

Et miro i me'n vaig del record, me'n vaig de tu.