Disculpin les molèsties

Tan amb explicació com sense és fantàstic. Si jo fos tu no penjaria l'explicació i deixaria que els lectors puguin imaginar el què vulguin, i si volen l'explicació que te la demanin i llestos perquè sinó l'altre gent que es llegeixi l'escrit puguin disfrutar-lo.

I si vols que t'ensenyi aquell lloc ja saps què has de fer: vina a Mont-ras quan vulguis.

quantíssima imaginació immersa en les paraules...
és.. meravellós.

avançant a passes de gegant natàlia
:)
tant de bo algun dia pugui escriure tan bé com tu

fins aviat.
un petonàs!

no sé quin adjectiu posar-hi, però té un ritme que enganxa, i tot semblant inconexe, té la seva corda per on fas passar els mots amb una mica de, mala llet?, o potser estaves tan contenta que et van sortir així de be, i personalment penso que t'han quedat molt ben dispossats sobre el fons blanc.
M'ha agradat molt, ara sols falta que un dia ens pengis la seva música i així et sentim cantar-la.
És una idea, està clar!

Una abraçada poetessa.

Ferran

com expresar-ho,
però segurament a sigut pel seu surrealisme, o per el toc que tu li has pogut posar,
però aquest text m'ha ipnotitzat!

Una abraçada!!

M'apassiona el surrealisme del teu poema... Segur que cadascú en troba un significat personal, segons el moment, segons la distància, segons la llum en la foscor...

Enhorabona pel relat!

.

petons!!!!!!!!!!!

Ara toca gaudir de ses vacances
;)

Sortir de l'òbita real, de vegades, també és bo.

Em venia de gust llegir alguna cosa així :-)

Petons.

quanta imaginació! no sé si vull llegir l'explicació o si prefereixo quedar-me amb les imatges :-)

puc criticar una miqueeeta? seria "et cansis de viure" i no "te'n cansis de viure" i la darrera frase... no sé... no m'acaba de casar amb el text per tenir un final realment rodó (que és el que es mereix el poema, d'altra banda!)

i quotidianeïtat, pianogirl.

Tu ets una d'aquells pianistes? Espero que no, i que no siguis manca en cap moment.

Gràcies, d.

sóc presonera ! de què ets presonera.... no pots sortir... escapar-te ???

i en això rau la seva màgia, no creus?

el meu "Nit de tardor" (que ja veig que l'has posat als teus preferits ;-) tampoc tenia gaire sentit, i de fet encara hi ha moments en que m'entretinc a buscar-n'hi un...
però la poesia ja ho té això... creem imatges tan potents que a vegades no tenen ni sentit però estan carregades d'una bellesa que no encertem a definir...

no sé perquè, m'ha fet especial gràcia la idea de les "llenties blaves de maduixa" i m'ha agradat molt el final del poema, que crec que és el missatge essencial(?)

m'estava enrecordant de quan deies que no sabies escriure poesia... que et costava molt...
TOTS PORTEM UN POETA DINS i tu, sens dubte, l'has trobat molt inspirat...

ptons

ix.