Discreció personificada

Un relat de: natasha
Era la discreció personificada. Lluny havien quedat les èpoques de llibres i nits sense dormir fins a entregar el projecte de final de carrera i el màster, ara gaudia treballant i, sense voler reconèixer-ho era la nineta dels ulls del gerent. No només portava una de les gammes de productes més importants de l’empresa sinó que n’era l’aposta de futur. Hi havia entrat feia vuit anys com a becari i amb el pas del temps havia demostrat al seu aval que compliria les expectatives posades en ell. Feia vida entre el despatx i les vistes internacionals, havia recorregut mig món amb allò que li absorbia hores (la feina) i fora d’ella pocs coneixien res.
Era fred, distant, i amb aquell punt de superioritat que el feia inaccessible per qualsevol que hagués començat després d’ell. Aquests el titllaven de superb i esquerp... fins que algú era capaç d’observar-lo més de cinc minuts, mirar-lo als ulls i indagar què s’amagava rere aquell tipus amant del vestir bé, fidel al perfum car i obsessiu en canviar de cotxe abans que aquest fes un any. Timidesa rere la màscara de la fatxenderia, indecisió amagada amb passos ferms... tristor camuflada en una convicció aparent.
Estava perdut després que el seu cor marxés a l’altre cantó de l’Atlàntic. Les últimes vacances a Marroc li havien canviat perspectives quan va conèixer la Júlia, una novaiorquesa d’ulls verds decoradora d’interiors. Amb un matí va ser suficient com per veure que compartien passions, dos dies per capgirar el viatge i quinze per notar que la vida li canviaria... (mai es pensà que tant). Parlaven a diari, creien poder començar plegats quelcom més, però a on? Qui era capaç de renunciar al “seu món”? Maldecaps que en el fons el feien somriure, pors que obligaven a reaccionar ràpid... perquè hi ha trens que només passen un cop i després d’haver estat tres setmanes a la ciutat dels gratacels tenia clara una cosa: la Júlia entrava en el seu futur (i sabia que ella se’n moria de ganes).
El vint-i-dos de desembre no serà un dinar de Nadal com tots a l’empresa, l’Abel anunciarà als seus companys allò que la cúpula executiva ja dona per fet, el seu trasllat a la filial americana.
Té por, però com sempre, l’amagarà. Té pànic al discurs que ha d’emetre i segurament pocs minuts abans de l’hora de convocatòria de trobada a la recepció la central el substituirà per un correu intern acomiadant-se, al•legarà “noves motivacions professionals i una meta que m’il•lusiona”... defugint així aquelles veus que diuen que “per fi algú ha desglaçat part de l’iceberg que és”, el sentimentalisme d’uns companys que, tot i el seu caràcter, l’aprecien i li desitgen que ordeni la seva vida personal...
Només qui s’assegui al seu cantó i vegi el seu pols tremolós intuirà que també li sap greu dir adéu, perquè el seu món comença en aquella taula plena de fulls, passa pel cantó de l’estàtua de la Llibertat, i qui sap si acaba tornant a Girona...

Comentaris

  • molt profund![Ofensiu]
    Urepel | 21-03-2011 | Valoració: 9

    És un relat més que interessant aquest, tot i curtet pel meu gust, saps plasmar perfectament en calculades traces un bocinet del passat del personatge que t'hi fa entrar, algunes manies que ajuden a conèixer-lo i també tota una forma de ser – tímid i amb una porta aparentment sempre tancada...-. Sí té però el teòric present ideal en la feina, però hi ha un dilema profund, que és el buscar més, el fet d'anar a més en relacions socials amb tota una història entremig.
    Planteges molts temes que m'agraden, sobretot aquesta mena de màscara que es posa el protagonista al seu lloc de feina, aquest “tancat-i-barrat” que tothom li nota, aquesta mena d'iceberg que amaga més que mostra com ja suggereixes i dius literalment. També aquest dilema de moltes persones quan han de decidir alguna vegada a la seva vida pujar o no a un tren que potser no passarà mai més, de“Qui és capaç de renunciar al seu món?” i, potser, al final, com sol passar, no se sap si serà realment “El tren definitiu”.
    Un relat profund, amb moltes arestes per les que fer funcionar el caparró una estona. M'agrada molt, però crec que podria arrodonir-se una mica més. Tens molta tendència als punts suspensius, uns punts que amaguen més que mostren. Tot i estar narrat en tercera persona, el narrador/a, tot i contar molt, amaga també massa al meu parer. Després de temps bregant-hi, crec que no es pot abusar massa dels punts suspensius; creen molta incertesa (que potser ja està bé, per al teu relat, ara que hi penso), però aturen molt, i a vegades no calen: “(...) el titllaven de superb i esquerp...”, o “amagada amb passos ferms... tristor camuflada”. Bé, personalment jo això ho tancaria amb una coma, o un punt potser. N'hi tens alguns més a mesura que vas llegint, i al ser un relat tan curt, a mi em dóna la sensació que podria ser més llarg; que deixes massa coses per dir amb tans punts suspensius, més arestes de la història per cobrir, massa preguntes. Saps què vul dir? Bé, li dóna molta profunditat, però al final aparenta ser curta de dades la història, o potser només cobrir un front... Però repeteixo que és un punt de vista personal i prou...
    Una altra cosa en que m'he fixat, és que tot i estar ben relatada i fer-nos entrar de forma magistral en la història amb frases ben narrades i bona elecció de paraules – en especial les paraules i frases escollides els dos primers paràgrafs -, són precisament aquests dos paràgrafs els que jo fusionaria. No són tan diferents. Crec que de fet diuen el mateix o que es complementen. Tot just comences la història amb el mateix esquelet del tìtol, el que li dóna joc i profunditat a la història, però al segon paràgraf també estàs narrant directament aquesta “discreció personificada”, que només trontolla per “com el veuen els altres” i t'obliga a canviar de paràgraf. Si això ho poses al final d'aquest hipotètic primer paràgraf que et dic fusionat, i les frases informatives “de com el veuen alguns” - com un llibre tancat -, et lligaria sota el meu punt de vista molt millor amb el paràgraf següent, en el que no fa sinó parlar de sí mateix i de la seva relació amb els dos móns exteriors, el de la Júlia i l'empresa i el CANVI que narres.
    Però els darrers punts suspensius són encertats, per a mi. Dónen aquesta inseguretat, aquests dubtes de si no pot sortir malament tota la història, aquest realisme i dubtes humans, o possible enyor; no ho sé. Aquí hi ha la màgia, i que cadascú interpreti...
    (mercès pel teu comentari, per cert)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de natasha

natasha

65 Relats

275 Comentaris

77847 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Vaig néixer una matinada d'agost del 1988 a la ciutat dels quatre rius (Girona).
Química professionalment parlant trobo en les lletres el meu millor refugi, on plasmar sensacions, desfogar-me durant un mal dia o volar pels núvols... escriure s'ha converit en una forma de deixar anar allò que penso però que no dic.
El meu camí seria més feixuc sense els amics i la família.
Gaudeixo amb una bona musica, un bon llibre, una conversa, el bàsquet o amb la simple tranquil·litat davant del mar.

si teniu alguna cosa a dir: judithgirona@hotmail.com

*tot comentari o crítica serà benvingut