Discreció personificada

És un relat més que interessant aquest, tot i curtet pel meu gust, saps plasmar perfectament en calculades traces un bocinet del passat del personatge que t'hi fa entrar, algunes manies que ajuden a conèixer-lo i també tota una forma de ser – tímid i amb una porta aparentment sempre tancada...-. Sí té però el teòric present ideal en la feina, però hi ha un dilema profund, que és el buscar més, el fet d'anar a més en relacions socials amb tota una història entremig.
Planteges molts temes que m'agraden, sobretot aquesta mena de màscara que es posa el protagonista al seu lloc de feina, aquest “tancat-i-barrat” que tothom li nota, aquesta mena d'iceberg que amaga més que mostra com ja suggereixes i dius literalment. També aquest dilema de moltes persones quan han de decidir alguna vegada a la seva vida pujar o no a un tren que potser no passarà mai més, de“Qui és capaç de renunciar al seu món?” i, potser, al final, com sol passar, no se sap si serà realment “El tren definitiu”.
Un relat profund, amb moltes arestes per les que fer funcionar el caparró una estona. M'agrada molt, però crec que podria arrodonir-se una mica més. Tens molta tendència als punts suspensius, uns punts que amaguen més que mostren. Tot i estar narrat en tercera persona, el narrador/a, tot i contar molt, amaga també massa al meu parer. Després de temps bregant-hi, crec que no es pot abusar massa dels punts suspensius; creen molta incertesa (que potser ja està bé, per al teu relat, ara que hi penso), però aturen molt, i a vegades no calen: “(...) el titllaven de superb i esquerp...”, o “amagada amb passos ferms... tristor camuflada”. Bé, personalment jo això ho tancaria amb una coma, o un punt potser. N'hi tens alguns més a mesura que vas llegint, i al ser un relat tan curt, a mi em dóna la sensació que podria ser més llarg; que deixes massa coses per dir amb tans punts suspensius, més arestes de la història per cobrir, massa preguntes. Saps què vul dir? Bé, li dóna molta profunditat, però al final aparenta ser curta de dades la història, o potser només cobrir un front... Però repeteixo que és un punt de vista personal i prou...
Una altra cosa en que m'he fixat, és que tot i estar ben relatada i fer-nos entrar de forma magistral en la història amb frases ben narrades i bona elecció de paraules – en especial les paraules i frases escollides els dos primers paràgrafs -, són precisament aquests dos paràgrafs els que jo fusionaria. No són tan diferents. Crec que de fet diuen el mateix o que es complementen. Tot just comences la història amb el mateix esquelet del tìtol, el que li dóna joc i profunditat a la història, però al segon paràgraf també estàs narrant directament aquesta “discreció personificada”, que només trontolla per “com el veuen els altres” i t'obliga a canviar de paràgraf. Si això ho poses al final d'aquest hipotètic primer paràgraf que et dic fusionat, i les frases informatives “de com el veuen alguns” - com un llibre tancat -, et lligaria sota el meu punt de vista molt millor amb el paràgraf següent, en el que no fa sinó parlar de sí mateix i de la seva relació amb els dos móns exteriors, el de la Júlia i l'empresa i el CANVI que narres.
Però els darrers punts suspensius són encertats, per a mi. Dónen aquesta inseguretat, aquests dubtes de si no pot sortir malament tota la història, aquest realisme i dubtes humans, o possible enyor; no ho sé. Aquí hi ha la màgia, i que cadascú interpreti...
(mercès pel teu comentari, per cert)