Dies d'estiu

...amb aquesta natural autoritat versos clavats.
Com en el teu posterior "Germà no em coneixes" la precisió s'amaga dins la mateixa (falsa) llibertat del poema.
Poemes sorgits de l'arrelament a l'entorn que ens ha parit, ens ha vist créixer i ens ha fet com som. Poemes que uneixen, que fan país, que fan amics, que reivindiquen la persona del poeta i la infinita llibertat de la poesia.

Salut company!
manel

Quina meravella la mandra dolça dels dies feixucs, on es relentitzen fins i tot les ordres del cervell i ens deixem dur per aquest no-res suau. Fantàstic!

M'agradat molt, màxima nota!

destil·len els teus mots quotidianitats que fan valorar les petites coses, els gestos subtils de l'estiu i aquella mirada posada en l'altre i en l'entorn. La mirada que abelleix l'objecte o ésser mirat. L'objectiu de la literatura, extreure bellesa fins i tot del dolor, de la foscor o dels nostres hàbits repetits fins al cansament.

He trobat un pols diferent en aquest poema, un estil narratiu diferent, nou i bell.


gyps

Amic Jaume...
Sort que la qualitat dels teus poemes es manté, fins i tot en aquests de tema més lleuger.
Ara bé! A l'estiu mana la mandra, i l'esport nacional és la migdiada. Això és ben cert, com molt bé dius als teus versos.
Una abraçada!
FRANCESC

badar i poca cosa més, potser és el que en realitat ens cal per desintoxicar-nos del ritme sorollós i foragitat de la resta de l'any. Una imatge preciosa la que has descrit en aquest bell poema.
Una abraçada

Una mar de sensacions fantàsticament plantejades

sobretot els primers versos.

b#NaT#b

"si això és guerra,
que mai vingui la pau"

tens raó. L'estiu és com un "okupa" que, mai tan ben dit, ens "ocupa" deixant la ment en blanc i tot s'adorm sota el sol embruixat de desfici.

molt bé jaume!, que boniques les barques de la foto..., tots som barques ancorades ara mateix, a l'estiu. ho això semble. però, per a mi, que seguim "navegant" tal volta, segur!, per altres contrades..................inconscients.

una gran abraçada i molt agraïda per la bona voluntat de llegir les meves "parides obsessives". Segueix navegant pel NO FER RES, que es deixar el vaixell a la deriva, dolçament a mercè del vent.

has fet un bon poema

Oh!! dolç no res fer...

A l'estiu, sembla que emprenen un altre rumb, sembla que res de la qüotidianitat de la resta de l'any vagi amb nosaltres.

M'agraden, per la seva encertada realitat, aquests versos:

"Sigui com sigui,
al meu parer, s'està molt bé
sense fer res de productiu.
La dignitat, hipnotitzada,
ara a l'estiu, també fa vaga
..."

Quan hom comença vacances, sembla talment que s'acabi el món: tot ha de quedar enllestit, de pressa i corrents, per passar a gaudir d'aquests dies "d'hipnotisme". I quan tornem, aquells dies d'estiu, d'inproductivitat, queden enrere, any rere any, fins l'estiu que ve, que tornarem a fer vaga...

Una abraçada i molt bon estiu!

ni tampoc hi han prou fulles en blanc per desafiar els teus versos.
Un poema molt acord amb nostre situació.
treballadors de l'Agost, observadors de la resta del mon.

un petonaç

Densito

La teva poesia també es podria classificar de literatura de terror. I de crítica. Bon poema, amb molt de ritme, com els passos de l'enemic que s'atansa marcant el pas, sorollosament...

"El meu país, ara mateix,
és un immens, gran balneari,
amb gent feliç que fa l'amor,
que menja i dorm i embruta molt,
i fa renou i gasta poc."

Fa "com a por", oi?