DIALONGA 962 - "El noi de la carpeta"

Tius, estic fotut.

Però no una mica fotut, no. Aquesta vegada la cosa és greu. Molt greu. I el més irònic del cas és que quan m'he llevat aquest matí no podia ni imaginar-me que abans de poder prendre el segon cafè del dia em trobaria davant la pitjor crisi de la meva vida. Sí, sí, així, amb majúscules i lletra gòtica: LA PITJOR. I, si voleu que us digui la veritat, estic cagat de por.

Diagonal, 491... 493... 497... Ja estic a prop. Collons, espero que la Yvette ho pugui arreglar, perquè si no...

Que què em passa?

Doncs que he arreplegat un virus.

Tot ha començat aquest matí, quan, igual que faig cada cada dia del món, he engegat l'ordinador per consultar els meus mails. Mentre em bevia el cafè, he deixat que els ulls fessin slalom per una llarguissima llista d'encapçalaments en anglès que em proposaven tenir sexe amb nenes de tres anys o menys, allargar-me el penis uns 400 centímetres sense esforç, comprar tones de Viagra a bon preu i liquidar tots els meus deutes d'una vegada (sense haver de contractar un assassí professional). La mateixa caca de cada dia, vaja.

Fins que he arribat al darrer, i m'he quedat glaçat.

De: Yvette Drapier
Para: Pol Vidal
Asunto: No puc esperar ni un minut més per dir-te je t'aime

La Yvette, per si voleu saber-ho, és una estudiant francesa d'informàtica que està a Barcelona fent un Erasmus i, de passada, robant-me el cor, el son i l'enteniment. Des que la vaig veure al bar de la facultat, amb el seu cabell negríssim, els seus ulls grisos i aquell accent francès que converteix les erres en gés i fa que una acció aparentment innocent, com ara demanar un entrepà de calamars, adqureixi unes dimensions lubrico-lascives dignes d'una peli d'Anastasia Mayo, ja no he tornat a ser el mateix. Des del mateix instant en que em vaig quedar palplantat al mig del bar, venerant el seu somriure i admirant com es treia un floc de cabells de la cara amb un gest tan fals com deliciosament espontani, vaig saber que el meu objectiu a la terra no era ni crear un sistema operatiu lliure que enfonsés el bacó d'en Bill Gates, ni guanyar el Nobel de matemàtiques... ni hòsties. Jo era al món per estimar aquella dona. Per casar-m'hi, tenir-hi set fills, un gosset i una hipoteca i envellir al seu costat fins a la nostra mort simultànea, a la venerable edat de 107 anys, fulminats per sengles atacs cardíacs mentre feiem salvatgement l'amor per cel.lebrar el nostre 80é aniversari de noces.

Per abreujar, que des d'aquell dia, l'objectiu de la meva existència ha estat fer-li veure a la Yvette que el destí l'ha dut a Barcelona per trobar l'home de la seva vida i que aquest ésser meravellós no és altre que en Pol Vidal.

Un objectiu, per cert, en el que no es pot dir que hagi assolit més èxits que en els de crear un sistema operatiu lliure que esborri el Windows del mapa o fer que l'Academia Sueca fixi els seus ulls en mi de cara a la propera entrega dels seus premis.

Fins aquest matí, quan he llegit aquelles onze meravelloses paraules darrere de "Asunto:"

Havia somiat tantes vegades en aquell moment que no m'he ni molestat en seguir llegint. Si ho hagués fet, hauria vist que acompanyant l'encapçalament CC: hi havia una llarguíssima llista de noms que no tenia per què ser-hi, a no ser que la Yvette aprofités el mail on se'm declarava per convidar a tots els nostres amics, parents i coneguts al nostre casament. Cosa que, ja us dic ara, no fa per ella.

Però l'amour trucava per fi a la meva porta i jo no estava per detallets! La Yvette em deia que m'aime. A moi! I, es clar, si ella no podia esperar ni un minut més per dir-m'ho, jo no podia esperar ni un segon, ni una mil.lèssima, ni un nanosegon per llegir-ho. He fet doble clic sobre l'encapçalament per obrir-lo i... ha passat.

No sabria com descriure-ho exactament. Ha estat una sensació molt extranya. A cavall entre un calfred i una petita descàrrega elèctrica. Començant per les puntes dels dits que premien el teclat, un pessigolleig m'ha recorregut tot el cos, de dalt a baix. Per uns moments, m'he quedat en blanc. Llavors he començat a veure llumetes de colors i, paulatinament, he recuperat la visió. Em trobava bé i, si no fós pel meu costum de parlar en veu alta, hauria trigat una bona estona a adonar-me del que m'havia passat. Però sense pensar he exclamat

- Equ llocons m'ha ssapat!

Un segon calfred, aquest cop d'origen natural, m'ha recorregut l'espinada. Lentament, he intentat verbalitzar de nou els meus pensaments i el resultat ha estat sempre el mateix: un galimaties ininteligible. Espantat, he mirat la pantalla de l'ordinador i he vist que dins el mail de la Yvette no hi havia la declaració d'amour somniada. En el seu lloc, la petita figura d'un pallasso feia tombarelles impossibles i repetia amb una rialla sornaguera:

- Tens un virus! Tens un virus! Tens un virus!

Cada cop més trasbalsat, he intentat enviar-li un mail a la Yvette preguntant-li quina mena de broma era aquella. Ja se sap, països diferents, sentits de l'humor distints... Però quan m'he posat a escriure he descobert amb desesperació que les paraules que intentava escriure sortien dels meus dits tan distorsionades com dels meus llavis. Aquella merda no hi havia qui l'entengués! Llavors he recordat que la Yvette m'havia dit que avuí seria al bar de la facultat tot el matí, fent un treball, i he decidit anar a buscar-la. M'he posat al damunt el primer que he trobat i he sortit de casa exclamant:

- Daeu, rema! On drevin a nardí!
- Què dius, Pol?

M'ha contestat la meva mare extranyada. Però jo no m'he aturat. No hauria servit de res, esclar. He tancat la porta al meu darrere i he sortit disparat cap a la universitat. A l'alçada de Diagonal 629, més o menys. Abans de sortir, he fet una impressió del mail assassí i l'he posat dins una carpeta de la universitat, més que res per intentar fer-me entendre donat el cas.

Diagonal 623, 626. Ja gairebé hi sóc. Mentre corria per tot Barcelona, amb el cor bategant a més revolucions que el Ferrari del Schumacher, el meu cervell anava encara més depressa intentant trobar una explicació al que m'estava passant. Aquella veu burleta, "Tens un virus! Tens un virus!", em ressonava dins el cap com una pilota de tenis rebotant esbojarrada contra les parets del meu crani. A mida que corria cap a la facultat, notava com el virus s'instalava al meu sistema operatiu, perdò, al meu cervell, cada vegada més profundament. A l'alçada del número 300 de la Diagonal, els colors se m'han començat a barrejar i de poc no m'atropella un autobús quan he volgut travessar el carrer, pensant-me que el semàfor era verd. Mentre deixava enrere els 400's, els conceptes dreta-esquerra, dalt-baix i dintre-fora han començat a difuminar-se entre una nebulosa, com si es tractessin del Humphrey Bogart i el Claude Rains caminant cap a la boira mentre en Bogey deia allò de "crec que això és l'inici d'una gran amistat". Al número 509 he tingut greus problemes per recordar quí era i on anava. I ara que estic gairebé al 629, miro al meu voltant i contemplo una escena surrealista:

Veig de reüll una noia que corre amb una carpeta de la meva facultat (no era jo qui la duia fa una estona aquesta carpeta???). A l'altra banda del carrer, una parella es mira amb tendresa mentre un cotxe passa a tota llet pel damunt mateix de la vorera. Una noia que està estesa a la gespa emet un soroll com el dels telèfons quan truquen i fa un salt per atrapar un mòbil que flota per l'aire. Es posa a parlar i li respon una veu de nena (com collons m'ho he fet per sentir la veu del que respon???). Dos persones surten del bar de la cantonada escridassant-se, mentre un cambrer se'ls mira amb cara de llàstima. Una mica més ennlà, un tipus igualet al Donald Trump es mira tota l'escena assegut comodament en un butacó de pell, mentre un nen petit, vestit de majordom anglès, tipus Anthony Hopkins a "Lo que queda del dia", li serveix una copa de Dom Perignon del 63 (i com dimonis m'ho faig per veure la marca del xampany???).

Francament espantat, entro al vestíbul de la facultat. M'entrebanco amb les escales (són de pujada o de baixada?) i acabo ensopegant amb dues noies que van xerrant.

- Drópe - Dic baixet
- Mira per on vas, tiu!

Em contesta emprenyada una de les dues noies, a qui li he fet caure la carpeta. Encara que he anat mil vegades al bar de la facultat, aquest cop em resulta francament difícil arribar-hi. Em perdo repetidament i com que a cada minut que passa tinc més problemes per llegir els cartells, passo pel lavabo de noies, per dos seminaris i per un magatzem on les dones de la neteja desen les seves coses, abans de trobar el bar. Finalment hi entro i miro desesperadament al meu voltant. Veig alumnes servint cafès amb llet i croissants als cambrers que estudien i xerren asseguts a les taules, mentre deixen llibres i consumicions als seients. Per fi, asseguda en una taula del fons, veig la Yvette. Corro cap a ella i exclamo:

- Tteyve, s'ham d'ujadar!
- Lop! On te seucrar le uqe me ssapa! - Em contesta amb els ulls plens de pànic.

Ho drame! Alle betam taes datafecin ple lameït siruv...