Déu seria maquiavèlic

Un relat de: Tiamat

No us penseu que aquesta afirmació és fruit del meu ateisme, més aviat és feta després d'un llarg període de reflexió (vaig estar-m'hi més d'una estona). Després de llegir aquest escrit, serà complicat donar-me arguments que em convencin del contrari. És més, tot hom que ha posat els ulls als primers assajos del text definitiu, m'ha dit: tens raó. Per un cop que me la donen...
No m'atreveixo a dir que "era" o que "és" (si tenim en compte la seva immortalitat), més aviat prefereixo deixar-ho en el condicional "seria", degut a que no puc proclamar la seva existència, ni amb lògica ni amb fe. De totes maneres, això ara no té importància.
El fet és que, si Déu respirés el mateix aire que nosaltres, o una mica faltat d'oxigen, degut a l'altura, només podria definir-se la seva persona, esperit, o suport materio-espiritual, com a quelcom que actua amb tota la mala fe del món (siguent conscient que això és més contradictori que no pas que s'hagués dut a terme l'excomunicació de Franco) i que té clares tendències maquiavèliques. Abans que res, destacar que per mi, un ésser maquiavèlic, és algú pervers i sense massa escrúpols.
Dit això, concretem-nos en fets i no en parrafades que fins ara, no han aportat massa res. Voleu proves, oi?
Comencem doncs, pel fet de l'existència de cadascú. Per aconseguir que neixi una persona concreta (com seríem tu o jo), no només s'ha d'haver encertat, durant generacions, l'òvul menstrual adequat, sinó també l'espermatozoide. Això no és cap novetat de fet, tots som conscients que el fet d'existir és més complicat que no pas que el premi no consisteixi en una frase que digui "segueix buscant". Ara, quina ment relativament simple seria capaç d'embolicar-ho tant? Només puc atribuir-ho a algú que frueix complicant les coses, fent-ho tot el més difícil possible.
I no sols això em confirma aquest tarannà poc adient pel que representa la seva figura, no us penseu. Al naixement de la humanitat, sí, molt bé, ens envia al paradís (bé, només hi envia a dues persones, que no gastin gaire), però a la que mengem la poma, ja se sap, a fora. I pregunto jo.. però no ens va crear ell? Ens pot fer responsables, doncs, de les imperfeccions de la seva creació? O resulta que tot és una venjança per haver-se equivocat ell? I aquest seu error, no el fa pagar amb un parell de copets al cul, ens envia a un món exterior completament cruel, on no solament t'havies de barallar amb les inclemències del temps, que prou enutjoses són, si no que també havies de procurar que un altre animal, més fort i més afamat que tu mateix, no et fes servir d'aliment. Una manera de viure que, personalment, considero horrorosa, només de pensar que algú se'm pot menjar sense haver mort del tot m'esgarrifo.
Continuem. Ningú millor que Asimov podria descriure la figura humana (des del punt de vista d'un robot, val a dir-ho), la màxima creació de Déu. "Sou fets d'un material tou i feble, sense duresa ni força, que depèn enèrgicament de la ineficient oxidació de material orgànic [...] Periòdicament, heu de passar a un estat de coma i la mínima variació de temperatura, de la pressió de l'aire, d'humitat o d'intensitat de radiació, altera la vostra eficiència". En altres paraules, ja s'ho podria haver currat una mica més nostrusenyor...
De totes maneres, quan aquesta mena d'intent fracasat d'ésser més o menys passable que som els humans, va ser capaç de pujar a l'esglaó més alt dins la cadena evolutiva, va nèixer una religió que proclamava el patiment com l'únic mètode de viure apte per arribar a bon port, fent encaixar la vida en un riu, la religió en una barca, l'esglèsia en uns rems, i la mort en un mar plàcid i amb el color a semblança del cel. És a dir, enlloc de tenir permís per aprofitar aquesta vida que hem aconseguit a base de quantitats de casualitats, impossibles d'expressar amb xifres romanes, hem d'acotar el cap i sufrir per tal de fer-nos mereixedors d'una pau eterna que ni aquells que hi són més a la vora, els morts, ens asseguren; un tracte i unes condicions on cap notari s'atreviria a posar-hi la rúbrica.
Per acabar-ho d'adobar, les teves oportunitats es redueixen a una, és a dir, que a la que t'equivoquis, ja l'has cagat (no se m'acudeix expressió millor). Si no recorres correctament el camí que Déu vol que segueixis, no et condemna a l'infern, a maltractes, tortures i dolors infinits, durant un mes o dos, perquè escarmentis i rectifiquis els teus passos, no, t'hi condemna eternament. No és digne això d'una ment cruel i venjativa? I no només això, sinó que també afirmaria que té un grau d'immaduresa molt elevat, ja que les seves rebequeries són de mesures clarament desproporcionades.
Mentre escrivia tot això, vaig preguntar-li a la meva mare: permetries que jo morís per tu? a la qual cosa va respondre'm a l'instant, sense dubtar: un pare pot morir per un fill, un fill per un pare, mai. Així doncs, si ara us recordo que Jesús, l'únic fill conegut de Déu, va morir per intentar proclamar les "veritats" que li xiuxiuejava son pare, entendreu que aquest personatge que milers de persones han seguit amb una fe cega no té amor per ningú, ni tan sols pel seu pròpi fill, encara que sigui bastard i nascut d'una violació.
No creieu però, que tot aquest text es basa en divagacions meves en hores petites, mes en trobem clares referències a la mateixa bíblia (sí senyors i senyores, el seu diari personal). Puc afirmar-ho perquè porto uns dies llegint-me-la, i tot i que encara no he superat el capítol dels nombres, he trobat prous cites com per escriure tot això.
A part d'algunes lleis totalment absurdes tals com "no et tallaràs el costat de la barba" o "no portaràs un vestit teixit amb dos fils, de lli i de llana", que suposo que tindrien la seva lògica en el temps en què van ser escrites, i d'altres que et fan esclatar en una immensa riallada, com "no maleiràs un sord", que sembla un acudit d'humor negre de Perich, o bé "si els cabells li han caigut de davant, és calb del front", deixa anar algunes afirmacions que a sobre de tots els adjectius dels quals ja l'he fet membre, n'hi afegeix d'altres com la gelosia, o la prepotencia, ja que a l'Èxode, trobem que diu "perquè jo, Jahveh, el teu Déu, sóc un Déu gelós".
I per acabar, un últim fragment (dins el que seria "Nombres", 15,32, per si voleu comprovar-ho): Essent els fills d'Israel al desert, trobaren un home que recollia llenya en dia de sàbat; i els qui el trobaren mentre recollia llenya, el dugueren a Moisès i a Aaron i a tota la comunitat, i el posaren a la presó, perquè encara no estava declarat el que havien de fer-li. I Jahveh digué a Moisès: Aquest home ha de morir: tota la comunitat el colgarà de pedres fora del campament. Llavors tota la comunitat el tragué fora del campament, i el colgaren de pedres, i morí, com Jahveh havia manat a Moisès.
Salvatge!

I només m'he centrat en la figura de Déu. Podria començar a assenyalar contradiccions dels seus servents, com que defensin el dret de viure quan ells són els primers que el neguen, al no tenir fills, o el valor de la família tradicional, quan la família de Crist no en tenia gaire res, de tradicional.

Però no crec que sigui necessari.

Au doncs, convenceu-me del contrari.

Comentaris

  • Ateu convençut[Ofensiu]
    Underneath | 17-05-2005

    Soc una teu convençut, però t'he de dir que qualsevol catòlic amb dos dits de front tiraría els teus arguments per terra amb una pasmosa facilitat.
    El primer que m'ha sobtat és el que dius sobre la dificultat de la procreació. No recordo exactament els milions d'espermatozoides que pot alliberar un tio en una sola ejaculació, peró les possibilitats de que un d'aquests molts milions de petits colegues fecundin a l'òvul son enormes.
    I la segona cosa que m'ha sobtat és la teva interpretació literal del Gènesis. Argumentar qualsevol cosa basant-se en una metafora de uns 3000 anys d'antiguetat entra en contradicció amb el que jo anomeno argumentar.
    Pel que fa a la resta, tens raó. Deu sería maquiavelic.

  • Ho comparteixo[Ofensiu]
    Noa | 26-04-2005

    Estic d'acord amb totes les reflexions que has fet, i, parlant més globalment, puc afegir que a mi em sembla que això de les religions té un origen molt menys pròxim. Des de la prehistòria, des de la nostra existència, els humans em utilitzat la imaginació per donar explicació als fets en què encara no s'hi havien trobat. Per la meva part, trobo que hem evolucionat molt poc per continuar convivint amb les mateixes "maneres de pensar" que fa tants i tants anys, però en fi, què he de dir jo si sóc la primera que em crec qualsevol cosa (bé, qualsevol no, tampoc és la paraula exactament)i la crec plenament per continuar amb les ganes de viure!
    És que em sembla que la ment humana continua tenint els mateixos sistemes per pensar (no sé si ho dic bé) que tenia al començament, però tampoc ho sé, que no ho he comprovat!!!
    Enga maca, continua escrivint que ho fas molt bé, i ànims!!!!!

  • aquest tema[Ofensiu]
    peres | 25-04-2005

    com saps (i si no ho saps, t'ho dic ara) m'interessa molt.

    Un escriptor del segle XIII que els catòlics valoren molt, Tomàs d'Aquino, deia a propòsit d'aquesta argumentació teva: "Déu no mou les criatures com si fossin titelles, sinó que els dóna capacitat i autonomia perquè es moguin per elles mateixes".

    Bé, no sé si és cert o no (jo gairebé mai no sé res del cert), però em sembla que és una idea interessant, per rumiar-hi, sobre la qüestió que planteges.

    Evidentment, a mi m'interessa el tema de Déu, però no m'interessaria gens un déu titellaire. Penso que molts creients i no creients han contribuït a fer creure en un déu titellaire, un déu màgic, un déu al servei dels capricis o els interessos dels homes...

    Per mi, tot plegat és molt més misteriós... I això és el que m'interessa: el misteri.

  • AT-NT-TC[Ofensiu]
    iong txon | 23-04-2005

    En primer lloc, l'estudi és positiu, però per si sol no és suficient. L'ideal fóra que anés acompanyat de pregària, i pregària des de la humilitat, com un nen que només sap que ho té tot per aprendre i per comprendre. La pregària, com el sofriment, et pot ajudar a connectar emocionalment amb el Déu vivent que té una existència tan real com tu i com jo. Val més començar pel cor, pels sentiments, que per l'intel·lecte. Només afegir que comprenc molt bé que el Déu de l'antic testament et desperti aquests interrogants i aquests sentiments. A causa de la caiguda humana, que és responsabilitat dels nostres primers avantpassats, als principis de la creació cal afegir-hi els principis de la restauració. Encara que sembli injust, l'única solució és que els fills prenguin responsabilitat pels pecats dels pares, perquè si no tendim a repetir-los. Per la caiguda Déu no pot revelar-se tal com és d'entrada. El Seu cor se'ns revela progressivament a través de les etapes de la història de la Providència de la Restauració del Seu ideal original de la creació.

  • no us ho agafeu tan a pit![Ofensiu]
    Tiamat | 23-04-2005

    aquest "discurs", de fet, no va dirigit a ningú, ni tan sols a mi.
    són contradiccions que anava trobant i que em feien gràcia.
    No pretenc fer canviar a ningú d'opció religiosa. És que si aconsegueixo convèncer a algun catòlic amb això, em vesteixo d'home, entro al seminari, faig que m'escullin papa, i canvio el món amb aquestes quatre xorrades!
    D'altra banda, no tinc cap interés en conèixer cap tipus de Déu, estic bé com estic! gràcies per l'interés, de totes maneres.

    au, agraïda pels comentaris!

    Tiamat

  • Llegeix altres llibres sagrats i medita(no pensis)[Ofensiu]
    erivax | 23-04-2005 | Valoració: 1

    Et recomanaria que llegeixis el Tao te King per
    exemple i intentessis entendre el Déu del que alli s´en parla...o bé el No Déu del Budisme o els Déus de L´Hinduisme o bé altres interpretacions del Déu de la Biblia..no sé
    crec que fas un judici desde una òptica poc
    oberta i sense prous coneixements del que dius.Però respecto amb tot la teva posició.
    erivaxtg.

  • uhm...be[Ofensiu]
    quetzcoatl | 23-04-2005

    Un intent de comentari critico-constructiu:

    Intentar donar arguments a favor o en contra de Deu judeo-cristia basant-se en passatges descontextualitzats de la Biblia i/o la Biblia en si, em sembla be tot i que molt lluny de la genialitat, ja que es un analisis comparatiu sobre un text ja estudiadissim des de i a partir d'un criteri moral que constates que hauria de tenir el tal Deu si existis.

    El regust que tinc al final de l'exposicio reiterada de fets contradictoris, es de que t'has deixat endur per la critica de l'antropocentrisme des d'un punt de vista precisament antropocentrista. De que critiques les contradiccions des de la pregunta i, per tant, des de la contradiccio. De que es un acte caotic fruit del caos d'aquesta pregunta, que evidentment pertoba qualsevol ment des del mateix moment en que sabem que es pura retorica.

    Podria estar d'acord amb tu amb l'afirmacio de "si el Deu que la Biblia proposa existis, seria maquiavelic", remarcant pero que el teu discurs es escrit des de l'ateisme i per a els ateus o agnostics, perdent per tant la capacitat de "conviccio" que propses, ja sigui cap a tu o cap als lectors. No es un discurs valid per a tots els publics, si es que n'hi ha un que ho sigui.
    De la mateixa manera que aquest discurs no esta escrit pels que tenen fe, encara que aixi ho indiquis a l'introduccio, la Biblia no ha estat escrita per als ateus. Perd, per tant, la seva capacitat de conviccio i es converteix en un discurs absurd.
    Dic que no has escrit el text pels que creuen en aquest Deu en primer lloc perque com a reflexio fruit del desconcert huma, l'has escrit per tu, i, en segon lloc, perque si creus que si que ho has fet amb aquesta intencio, de totes maneres la funcio que li dones es perd, en quant que el lector creient descodificara la informacio de manera molt diferent a com has pensat que la descodificaria. Ho llegeix des de i a partir de la Fe, que de per si ja dona sentit, rao i ordre a allo al que venera.

    No pretenia que fos tan llarg el meu, de discurs, on tampoc t'he donat cap opinio del tema, ja que em sembla que si vols saber idees sobre Deu i deus, i potser altres perspectives sobre la genesis, sobre l'origen de la humanitat o de l'univers, no vindras a buscar respostes de quatre linies, en un comentari a un text. La cosa hauria, si t'interessa, al meu parer, d'anar molt mes enlla.
    Si que vull recalcar que de totes el text em sembla interessant; tant pel tema, la motivacio, les ganes de respostes, com pel fet de donar la teva opinio. Diguem que si, que el fi justifica el text, nomes que veig un fi mes enlla del que proposes.

    Puc ser molt mes entusiasta comentant, encara que no ho sembli : )

    endavant les atxes que et seguire llegint!

    m

  • quin Deu?[Ofensiu]
    Ranma | 19-04-2005

    El monoteisme no és l'única religió, em penso. A més, ja sabem que la bíblia és el corpus literari censurat d'una secta del poble jueu. posats a discutir sobre la creació, crec que tenen una certa (només una certa...) prioritat els cinentífics. tot i així, crec que has fet bé, Tiamat, en insistir-hi. merci!

  • Reflexions[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 19-04-2005 | Valoració: 8

    Les teves reflexions molt apropiades i la majoria les comparteixo... però es que no es una qüestió de les contradiccions del omnipotent si no de les contradiccions de la condició humana que l'ha imaginat... i d'imaginació en tenim molta. Si no coneguessis res d'ell i fos una peli de cincificció al final comentaries com sempre aquestes pelis deixen la meitat per explicar...

  • I que hi ferem[Ofensiu]
    TAF5759 | 19-04-2005 | Valoració: 8

    No hi ha res més a afegir, tot déu i tota religió és feta pels homes i per als homes., per tant contradictòria com el mateix home.

  • La fi justifica els mitjans?[Ofensiu]
    qwark | 19-04-2005

    M'ha fet molta gràcia imaginar-te llegint la Biblia (corria per casa o l'has hagut de comprar a un testimoni de jehova?). Hi ha moltes lectures de la religió i comparteixo amb tu, que una lectura literal de la Biblia porta a l'absurd. No seré jo qui et tregui del teu ateisme pq tampoc soc seguidor de cap religió organitzada, si bé, com tu, he intentat trobar les respostes a aquest fet religiós i he buscat d'alguna manera a Déu. No vull donar-te consells de persona gran i setciències, en plan pedant, però si t'interessa puc intentar-te explicar les conclusions a que he arribat jo.

    PD: Em va agradar molt un relat curt d'Asimov (inclòs en no sé quin llibre de relats) on explicava l'origen del món, la fi i l'existencia de Déu a partir d'un ordinador que es feia cada cop més perfecte. Algú sap com es diu el conte?

Valoració mitja: 5.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tiamat

Tiamat

321 Relats

1503 Comentaris

617977 Lectures

Valoració de l'autor: 8.81

Biografia:
també al bloc d'europa de l'est
transiberia.blogspot.com,
a la revista
Revista Est'
i al mail
tiamat_relats@yahoo.es

Laura Bohigas, del 85. He estudiat filologia eslava i, en el meu temps lliure, viatjo als Balcans. Visc a Barcelona, però no en sóc. I més coses, però en l'essencial, poc més

Entre els 19 i els 22 anys vaig escriure 321 coses i les vaig anar penjant aquí. Ara m'he calmat i escric de tant en tant, però no ho penjo aquí. Llegeixo molt.