Història en quatre temps

ESCOPINADA
Em compro una trena de xocolata, 1'15 euros, la de la fleca m'ho embolica amb un paper marró amb la marca de la fleca, salto darrere dos coloms que estiren el coll mentre caminen però no volen només caminen, la botiga okupada de la cantonada té la porta oberta, deuen haver tornat a rebentar els candaus, hi faig un cop d'ull dins, hi ha una noia que podria ser jo però en hippie, m'obre un vell que treu les escombraries i em saluda amb el cap, diu bon dia, a la bústia del pis hi ha propaganda d'una pizzeria i la postal de Berlin, no l'agafo, vull que la trobin elles, pujo les escales llegint la propaganda de la pizzeria i clavant queixalades a la trena però no llegeixo res de la propaganda, tot són lletres blanques rodejades d'estrelletes vermelles com explosions i fotografies i ofertes, obro la porta i veig un cap darrere una altra porta, deixo el paper de propaganda al moble de l'entrada, hi ha la meva postal de Berlin o sigui que abans em dec haver confós, em miro al mirall, vaig fins a la meva habitació seguida per la cara darrere la porta amb qui converso em diu si ja he avisat algú pel sopar de dimecres i li pregunto si està sola i em diu que no mentre de lluny sento algú que esternuda, deixo el llibre i la bossa i la carpeta de la facultat a la meva habitació, el paper vegetal encara està cargolat i apunt per fer servir, no crec que el toqui ni avui ni demà ni demà passat, em passaré la tarda ordenant cançons i fent llistes de reproducció de l'iTunes, vaig fins al balcó que està obert i saludo la que abans ha esternudat i que parla pel mòbil, surto al balcó per acabar-me la trena de xocolata, 1'15 euros, protesto, lamarequeelsvaparir i la cara de darrere la porta em fa companyia mentre jo li ofereixo un tros de la meva trena -els quinze cèntims-, diu que no i entra al pis, mentre jo m'inclino al balcó i compto unaduestres persones i a la tercera escupo i deixo que la saliva baixi i caigui molt a la vora de la tercera persona que té el cabell



NEGRE I DUR I ESPÈS
Ell està estirat al meu costat i jo estic estirada al seu costat. El seu cabell que és negre i dur i espès em fa pessigolles a la galta. Escoltem música, que és tranquil·la i dolça i fa venir ganes d'adormir-se abraçat, però no ens abracem, ni ens adormim, i ens toquem les puntes dels dits amb les puntes dels dits. Ningú diu res volem dir moltes coses o no però ningú diu res i el silenci no es trenca perquè és acompanyat suaument per la música i passa un minut o dos i tres cançons i és tard i és de nit i no tinc son. La llum de l'habitació d'un veí que no té son, baixa per la paret del cel obert i es precipita pel petit marge entre la finestra i la cortina i es deixa caure damunt del seu cabell que és negre i dur i espès i l'engoleix. Em giro cap a ell i ell em mira i jo a ell i recolzem els fronts i els fronts es toquen i em mira i separa els llavis per dir-me alguna cosa que potser sonarà bonica però no diu res i no estic segura de voler saber el que està



PENSANT
M'assec al banc. Arriba un metro. S'atura baixen unaduestresquatrecinc sis persones d'aquest vagó, n'hi pugen unaduestres una mare amb el fill sisset. Abans m'he creuat una dona pobra, estrangera i pèl-roja amb el cabell arrissat, que estava asseguda amb les cames creuades i el cap enfonsat en ella mateixa. Asseguda al banc del metro, penso amb la dona, i penso que potser estaria bé fer-me pobra i llavors em faria el carnet de la biblioteca del barri i em passaria el dia llegint i soparia qualsevol cosa i per les nits m'abrigaria una mica per dormir i tindria un xicot pobre i faríem l'amor i jo llegiria llibres que aniria a buscar i a tornar cada dia a la biblioteca. I penso també què passaria si em mengés un pèl del cony, si el digeriria o si aniria a l'apèndix o si el cagaria o què. I faig recompte de les persones que haig de trucar i de les excuses per no fer-ho. I penso en el que haig de comprar després que no m'ho he apuntat a la mà pèsols congelats paper de vàter xampú oli de gira-sol d'oliva aigua s'ha de comprar aigua i també un altre espontex, al xino però no al xino dolent sinó al xino bo, penso. En fi, penso, mentre el metro fa pipipipipi i tanca les portes i s'esmuny pel túnel i al cap d'una estona desapareix el rastre de



LLUM
És fosc fosc fosc d'una foscor profunda i seca i sembla que la foscor gotegi
fosc
fosc
fosc
fosc
fosc fa
fosc com un soroll de gotes esclafant-se contra una bassa, la bassa és de sang i vòmit i por i fang, i de no entendre res i de desconcert, de mal, d'un udol agut que potser és meu que potser és seu, d'alguna cosa tova que palpo amb la mà que potser sóc jo qui ho sap segurament sí, que es desfà entre els dits i que sí que és meva perquè ho noto i un nervi del dit diu al cervell que un nervi de l'estómac diu al cervell que s'estan tocant l'un a l'altre i potser això és l'apèndix el meu apèndix, l'aixafo amb els dits desconcertada i és tou i s'enfonsa quan ho toco i mentre s'allunya netejant el ganivet que brilla i rellueix malgrat la foscor jo penso en la carícia a la galta del cabell negre i dur i espès d'ell però em regalima galta avall mentre em moro la seva



ESCOPINADA