Déu meu, quin avorriment!

Un relat de: AMedina
El meu càstig va ser néixer en aquell jardí fastuós. Un “paradís”, segons Déu. Ha! Allò era un turment d’avorriment. Sense fam, set ni son, tots havíem de viure en perfecta harmonia. Quin sentit tenia allò? Déu em va crear amb ullals temibles… però no podia caçar res. Un animal sense preocupacions, sense lluitar per sobreviure, deixa de ser un animal. És una peça del decorat. Estava tan desesperada que vaig acabar mastegant algunes fulles per sentir algun gust.

Era evident que tot allò estava pensat per als humans, l’espècie preferida de Déu. La resta no els aguantàvem. I només eren dos.

Un dia, se’m va ocórrer una idea brillant per entretenir-me. Enmig del jardí hi havia un arbre que produïa uns fruits vermells molt sucosos. A mi em repugnaven, però entre els herbívors es creia que eren una delícia. I, casualment, els humans eren vegetarians. Tots coneixíem l’advertència de Déu de no menjar aquells fruits. Però, què passaria si algú ho fes? Obtindria un coneixement superior, o moriria, com afirmava Déu? I qui millor per comprovar-ho que els humans?

Dit i fet, vaig atraure primer la dona, i l’home la va seguir. Un cop davant de l’arbre, vaig arrencar un dels fruits i li vaig posar a la mà a la dona. Amb prou feines vaig haver de persuadir-los perquè en mengessin un tros. Si no haguessin estat les criatures més ingènues del jardí, hauria sospitat que ells també necessitaven sentir una emoció forta, transgredir alguna norma.

Per desgràcia no van morir. Però quan Déu es va assabentar, es va enrabiar tant que els expulsà del paradís. Jo no sabia que allò era una opció. A mi no només em va expulsar, sinó que em va obligar a arrossegar-me per la resta de la meva vida. Semblava que hagués oblidat que, amb les escates del ventre i la meva flexibilitat i força, allò era quasi una millora.

A la terra, per fi sóc lliure. Visc en un cau entre les pedres, i surto sovint a prendre el sol i explorar l’entorn. No em preocupa el que pensi Déu: jo gaudeixo caçant ratolins.

Comentaris

  • Vet aquí...[Ofensiu]
    Cesca | 19-12-2023

    Justament a la terra és on, la serp, troba el seu paradís, que bo!
    Un relat amb ritme, divertit, original i molt ben escrit. Enhorabona!
    Un plaer. Sort i bones festes!

  • Super![Ofensiu]
    Rosa Gubau | 11-12-2023 | Valoració: 10

    Un relat tan amè, enginyós i replet d'energia, que m'ha encantat. Aquesta serp ha de tenir poders. hahaha.

    Bona sort AMedina.

    Rosa.

  • Ingenuïtat[Ofensiu]
    Solsona Bot | 11-12-2023

    Ben mirat que per viure al paradís l'home hagi de ser ingenu. La curiositat és el motor viure. Sort!

  • L'avorriment...[Ofensiu]
    Prou bé | 03-12-2023

    ... És la mare de tots els vicis, em deien a casa i en aquest relat és de ostra si es pot considerar un vici arrossegar-se per terra i gaudir-ne.
    Sort
    Amb total cordialitat

  • Bona![Ofensiu]
    llpages | 03-12-2023 | Valoració: 10

    Un relat original, que fa riure i pensar alhora, que passa molt bé i està molt ben escrit, he passat molt bona estona llegint-lo. Enhorabona!

  • Relat rebut[Ofensiu]

    Relat rebut correctament. Entra a concurs.

    Recorda, ja no el pots esborrar!
    Qualsevol dubte contacta amb nosaltres en el nostre correu:
    concursos.arc@gmail.com

    Gràcies per participar.


    Comissió XIV Concurs ARC de microrelats

l´Autor

AMedina

4 Relats

12 Comentaris

507 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Sóc un estudiant de 23 anys, graduat en biologia. Enguany estic fent el màster de professorat, tot i que tinc dubtes sobre si aquesta és la professió que realment m'encaixa. El que sé segur és que m'agrada escriure ficció. Sempre m'ha agradat. Acostumo a escriure microrrelats a mesura que se m'ocorren, i espero poder publicar algún dia una novel·la fantàstica que porto temps gestant.