Germanes

Mentre la mare rebia les visites i els condols, jo m’asseia en silenci, embadalida, contemplant el taüt de la meva germana. Una sobtada onada d’emoció i records em va obligar a apartar la mirada.

—Ei, no ploris —vaig sentir que deia una veu de nena.

Em vaig eixugar les llàgrimes, que ja m’arribaven a les galtes.

—Si et veu, la mama s’emprenyarà amb mi.

Em vaig quedar immòbil un instant. En aixecar la vista, no vaig veure a ningú.

—Suposo que me la carregaré, com sempre, per fer-te plorar—va dir la veu, aquest cop més a prop.

En girar-me cap al seient del costat, vaig veure una nena asseguda a la vora, amb els peus amb prou feines fent puntetes a terra. Si no fos perquè acabava de recordar-la de petita, hagués trigat més d’un segon en reconèixer-la.

—Laia?

Ella va inclinar el cap, encuriosida.

—Sí. Què passa? Sembla que hagis vist un fantasma.—Després va esclatar en un riure breu—. Es broma, sé que estic morta. Tinc quant, nou anys?

Encara amb els ulls oberts com taronges, vaig negar lentament amb el cap. Després vaig assenyalar la cicatriu del seu braç.

—Deu com a mínim.

Ella va arronsar les espatlles.

—Sigui com sigui. Sóc prou gran per comprendre la mort.

Es va apropar al vidre que ens separava del seu taüt i hi va recolzar el nas.

—Podem estar ben segurs que sóc aquí dins? Per què la mama ha decidit tancar-lo?

Em va llençar una mirada de complicitat que em va arrencar un somriure, però que ràpidament es va agrir en un plor.

—Eres l’últim suport que em quedava
.
La seva expressió es va tornar estranyament madura i comprensiva, impròpia d’una nena de la seva edat. Va tornar a asseure’s al meu costat.

—Sabíem que acabaria passant, tard o d’hora. M’alegro d’haver estat jo la primera. Al cap i a la fi, sóc la gran.

—Seguim sent germanes, oi? —Vaig dir mig sanglotant—. Sempre inseparables. —Era el que repetien els nostres pares quan érem petites.

La seva boca es va eixamplar en un somriure sincer.

—Sempre —va dir, fent descansar el seu cap ingràvid a la meva espatlla.