No és culpa meva

No trobo felicitat en la meva vida, i crec que el motiu principal és la meva feina. El treball m’ha cremat, m’ha xuclat l’energia com un forat negre.

Tot i que la meva posició laboral "per se" no és el problema, sinó les expectatives que els meus pares tenien de mi, les quals m'han impulsat a seguir aquest camí educatiu i professional per tal de satisfer-les.

Ben mirat, els meus pares no son més que víctimes de la societat moderna, sempre pressionant per a que siguem millors, més productius. I, és clar, aquesta pressió acaba afectant també a la pròpia descendència.

No obstant, aquesta societat industrial i opressora és simplement el producte lògic de l’avanç de la civilització, que tendeix forçosament a la complexitat a mesura que acumulem coneixements col·lectius.

Tampoc atribueixo la culpa a la civilització com a tal. Era d’esperar que florís, donat el nostre disseny genètic. Hem evolucionat com a éssers gregaris.

Però l’evolució és un procés completament natural. El canvi és inevitable, més encara després de transcórrer milers de milions d’anys.

La culpa és del temps, doncs! Ha estat el temps qui ha deixat que es produeixin les mutacions, qui les ha seleccionat successivament per convertir-nos en éssers socials, qui ha permès el desenvolupament de les civilitzacions, i qui ha portat a l’aparició d’una societat capitalista que ha que ha maltractat primer als meus pares i després a mi. Tot ha estat una qüestió de temps!

Però no puc, tampoc, enutjar-me amb el temps. És només una noció física, una essència que purament existeix i avança des del moment en què va ser creat.

És clar, el Big Bang! En aquell instant es va crear tot: l’espai, la matèria, l’energia,... i el maleït temps! Tot es resumeix en aquella explosió primigènia.

El Big Bang...

A qui li foto jo la culpa del Big Bang?