Confessió divina

Quan els humans parlen dels déus primigenis mai no em mencionen, tot i haver estat la segona en néixer. Existeixo des de molt abans que la terra i el mar, que el cel i la llum, i he estat present en totes les mitologies. No m’ofèn la nul·la fama que rebo, al contrari: implica que sempre he obrat amb discreció.

Des de l’inici dels temps, he ajudat a resoldre conflictes entre déus, evitar guerres i perdonar pecats. Però no em confongueu amb una pacifista. Sóc més ambigua que això.

Sens dubte, el que més m’apassiona és col·leccionar les vivències dels mortals. Com que no n’hi ha dues d’iguals, mai em dono per satisfeta. Acostumo a seleccionar experiències menyspreades i reemplaçables. De tant en tant, si m’acompanya la malaltia, m’enduc alguna de més important. El temps és un gran aliat meu i m’ajuda a guarir ferides psicològiques, sobretot les més profundes.

També prenc moltes dades supèrflues, tot i que no son de la meva predilecció. Però és una tasca necessària. Sense la meva intervenció, els pobres mortals embogirien amb tanta informació. El problema és que n’hi ha massa fins i tot per a mi, i no faig cap tria quan l’arreplego. Per aquest motiu sóc el malson de molts estudiants.

Hi ha un tipus de records molt estables i obstinats que respecto dels mortals: muntar en bici, nedar, tocar la guitarra… Intento no tocar aquestes aptituds, ja que estan ben arrelades en el seu subconscient.

Em fascinen els somnis, tan fantàstics i creatius, que m’emporto d’una revolada just quan els mortals es desperten. Aquesta manca de subtilesa, que és només un caprici meu, em va fer sentir culpable temps enrere. És per això que, just abans que passin a millor vida, vaig decidir fer-los un regal: retornar-los per uns instants alguns del records que els havia pres.

I si et confesso tot això és perquè sé que, eventualment, ho oblidaràs. Tot s’acaba oblidant. Esdeveniments, destreses… fins i tot les persones. Al final dels temps, només quedaré jo. Sóc Bliye, deessa de l’oblit.