Culpable

“Des d’un començament ja em feies mala espina. Tenies un no-sé-què de trastocat. Així que vaig començar a vigilar-te de prop, i quan les meves sospites es van confirmar i vas començar a matar, allà estava jo, a punt per atrapar-te i fer que et tanquessin en aquell hospital psiquiàtric. Però ja t’havies sortit amb la teva, ja havies acabat amb algú innocent. Jo havia arribat massa tard, havia fracassat. El sentiment de culpa mai em va abandonar.

Per això, quan em vaig assabentar de la teva fugida, una suor freda em banyà el cos. Malgrat tot, no vaig dubtar ni per un instant del que havia de fer. Vaig jurar per la meva vida que et donaria caça, i aquest cop m’encarregaria personalment de que no tornessis a posar les teves mans sobre una víctima més.

Però t’havies tornat més astut, i m’evadies amb més facilitat. No pots ni imaginar la frustració que m’inundava cada cop que arribava a l’escenari del teu crim, amb els cossos encara calents. Tu tampoc t'esforçaves en cobrir el teu rastre, com si aquest joc del gat i el ratolí et divertís. Sempre un pas per endavant, oi? Bé, sembla que m’has subestimat.

Finalment et tinc acorralat, i cap jutge o tribunal pot dictar una sentència justa per a les teves atrocitats. Tampoc els deixaria fer-ho, arriscant-me a una altra evasió. No. He de posar fi ara i per sempre al teu llegat de violència.”

Va alçar la pistola i la va pressionar contra la seva pròpia templa. Les llàgrimes li entelaven els ulls. Tot i així, la seva expressió es va mantenir estoica.

"Ens veiem a l'infern."

Va disparar, i la fogonada va resplendir al mirall. La bala li va travessar el crani, i el va fer caure al terra del lavabo. A fora començaven a sentir-se sirenes. Si eren de policia o d'ambulància, ja poc importava.