Destrossada

Em despullo i llenço la roba dins el cubell de la roba bruta. Estic al bany, preparada per posar-me sota la dutxa i sentir l'aigua freda recorrent el meu cos, però abans m'observo al llarg mirall que reflexa la meva forma. El meu cos és massa prim, desnerit, els ossos se'm marquen a la pell fent que les pàl·lides cicatrius del meu cos es vegin el doble. Em miro impassible el rostre, sense cicatrius, sense cap marca que pugui delatar el meu estat corporal, la perfecta mentida, per dir-ho d'alguna manera. Sento els ulls verds de la imatge observant-me divertits per l'estrany secret que tenim. Abaixo la mirada altra vegada cap el cos, veig les cicatrius que em tallen en petits trossos sense que cap d'elles arribi a tocar-se, la majoria d'elles són rectes, perfectes ratlles blanques, unes poques en canvi són corbes, però igual de perfectes, mai cap òrgan vital ha estat tocat. Em giro per observar-me l'esquena, les marques d'aquest punt són borroses, d'un color carn clar. Les observo mentre el record torna com un cop de puny.
Estirada a terra, plorant, desitjant ser jo la que hagués mort, no ella. Dient-me a mi mateixa que tot havia estat culpa meva, sempre ho havia estat. El meu pare està assegut en una cadira al meu costat, observant-me.
-Estàs embrutant el terra. - diu.
Aixecant-me a poc a poc, no és que em senti adolorida, només em sento cansada.
-Perdó. - dic amb un xiuxiueig.
Deixant una taca vermell obscur a terra surto de l'habitació. Camino fins a sortir de casa. Plou. L'aigua em fa sentir fresca i neta. Alliberada del dolor camino pels carrers buits de gent, si hagués fet bon dia m'hauria d'haver quedat amagada en un carreró estret, humit i horrible, com tantes altres vegades havia passat. D'aquí unes poques hores la sang haurà deixat de rajar de mi i podré tornar a casa a netejar la destrossa que he fet.
Em torno a girar i em miro cara a cara. Els cabells negres criden l'atenció, la pell esgrogueïda agafa un estrany to amb aquella obscuritat, semblo malalta. M'acaricio els cabells amb la mà dreta, els porto curts, massa curts pel meu gust, però no sóc capaç de deixar-me'ls créixer més enllà de les espatlles, podria morir.
Entro a casa, torno de l'escola. El meu pare apareix just quan obro la porta d'entrada, somriu, sembla feliç, però els seus ulls brillants ho desmenteixen ràpidament.
-Tot és culpa teva! - crida.
M'agafa pel coll i em llança a terra. Puc veure la brillantor de la fulla d'un ganivet, no l'havia vist en entrar. M'agafa dels cabells, els porto llargs, fins a la cintura potser, no sóc capaç de recordar-ho clarament, me'ls estira, aixeco el cap amb una ganyota de dolor, però no crido, no dic res. De sobte, el cap em cau amb força contra el terra, el meu pare llança al meu costat els cabells que m'ha tallat i marxa, puc sentir-ne les passes, tranquil·les i lentes.
-Així ja no t'assembles a la teva mare. - sento que murmura.
Una cosa metàl·lica rebota al meu costat, és el ganivet. L'agafo. Aquest és un dels dies en que acabo en un carreró fosc, esperant que es faci de nit per tornar a casa amb la roba plena de sang resseca.
Em segueixo mirant al mirall, però finalment decideixo que els records no valen per res en el present.
El meu pare i jo entrem a casa junts, anem vestits de negre, acabem de tornar del funeral.
-Vine. - em diu.
El segueixo fins a la cuina. Ell agafa un ganivet de sobre la taula.
-A partir d'avui - diu mentre es gira per mirar-me. - seré jo qui t'ho faci.
Assenteixo amb el cap. Ell s'apropa i em despulla, amb el ganivet repassa totes les cicatrius que tinc al cos. A poc a poc per la meva pell regalima la vermellor obscura de la sang i arriba gotejant fins el terra enrajolat de la cuina.
-Quan siguis gran t'assemblaràs molt a la teva mare. - diu. - També hauràs d'aprendre a fer això tu sola.
Assenteixo altra vegada.
-Saps que ha estat culpa teva, oi? La mare està morta per tu.
La seva veu em ressona al cap.
-Jo no he fet res. - responc.
-No menteixis.
Les llàgrimes m'entelen la vista. Ha estat culpa meva?
Deixo anar un sospir mentre el mirall segueix reflectint-me. La meva mare va morir en travessar un carrer, un accident, però el meu pare sempre m'ha dit que va travessar el carrer per mi, que va morir per mi, així que suposo que sí que és culpa meva. Deixo anar un altre sospir mentre recordo el rostre de la meva mare somrient amb un ganivet a la mà. El meu braç dret té una punxada de dolor, o potser aquesta és la sensació que tinc. Amb el dit índex de la mà esquerra m'acaricio la cicatriu del braç dret, la primera cicatriu que em van fer.
"Els records no valen la pena" penso.
Agafo el ganivet de sobre la pica i em ressegueixo la cicatriu del braç, és per la que començo sempre. De mica en mica els talls es multipliquen en el meu cos i envermelleixen la pell esgrogueïda. Quan acabo em poso sota la dutxa i deixo que una aigua gelada em netegi. L'aigua es torna d'un color rosat lleig després d'acariciar el meu cos. Quan acabo surto de la dutxa i em torno a mirar al mirall, penso en la de vegades que havia arribat a odiar-me, ressentida pel dolor que no podia expulsar del cos. Ara, simplement, estava agraïda a la meva mare i al meu pare per ferir-me dia rere dia, per insensibilitzar-me fins a tal punt que era incapaç de sentir res. Ara, simplement, esperava el dia en que tingués algú a qui ferir per poder-li ensenyar de quina pasta està feta el món.