Despertar

Portava dues setmanes sorprenent-me a mi mateix pensant en ella. Des d'aquell concert en que les nostres mans es van trobar en un mar de gent, aquell dia en que vaig trobar-me desitjant tenir-la més a prop, i sabent que era un impossible. Jo ja tenia algú, algú per qui havia plorat, i qui havia resat per tenir. Però ara que la tenia me la mirava i no sentia aquelles descàrregues que havia sentit. I ella, ella també tenia algú. Aixi que allò que jo murmurava amagant-me de mi mateix era una cabòria, una quimera, una cosa que mai passaria, o això creia jo.

Aquella nit jo estava sol. La meva suposada nòvia m'havia deixat sense, ho he de dir, trobar grans reticències per part meva. I ella va ser allà, on la necesitava. Em va donar el recolzament que em calia. I més que això. Recordo que va haver-hi bromes, crits i rialles, que vem caminar abraçats pel carrer. Que vem fer una cursa pel carrer Ciutat, rient de pura felicitat. Recordo el bar, ple de gent. Amics, coneguts i cares anònimes. La beguda de sempre, el coqueteig innocent, la abraçada fortuita. Recordo que li vaig xiuxiuejar alguna cosa a l'orella. Una rialla i un petó a la galta. Les mans es van trobar. Vaig besarte tendrament, encara a la galta, i tu, de sobte, vas girar-te cap a mi. Recordo l'encontre dels llavis, de la tendresa cremant a foc lent tot un cúmul de sentiments. Recordo el teu cos estrenyent-se contra el meu, i jo fonent-me als teus llavis, perdent-me als teus ulls i acariciant la teva pell. Recordo el futbolí i la cançó absurda ressonant al local. I recordo el sabor de cervesa i tabac dels teus llavis. Recordo la teva veu seductora i suggerent parlant-me a cau d'orella.

Recordo sortir del bar. Les nostres ombres eren una, caminant abraçats pel carrer. Paraules dolçes i les teves mans per la meva pell, fent-me pessigolles; calfreds que em recorren com bafarades de plaer. Recordo el bes de despedida. Llarg, humit, ple de tendresa.