Desolació (IV)

Era de bocaterrosa. El terra era ple de pols i va començar a tossir tant bon punt com s'adona de les intrusions al seu nas i la seva gola. S'aixecà donant-se empenta amb els braços. Mentre s'alçava va veure com el seu braç havia estat perfectament embenat i deduïa que cosit amb extrema eficiència i pulcritud. No hi havia restes de sang, només conservava la seva camiseta interior i els seus pantalons texans. La resta de roba i la bossa de treball no hi eren al recinte. El recinte en qüestió semblava el típic loft de ciutat però amb una absoluta absència dels fetitxes propis dels seus banals propietaris. Només hi havia unes cadires, una cuina buida i unes grans finestres que l'hi deixaven veure amb plenitud la tètrica ciutat. En una de les cadires hi havia roba negra: pantalons, una jaqueta llarga i unes bambes. Es va treure les seves pertinences i es va enfundar en aquella roba de funeral, que no obstant s'integrava a la perfecció amb el desolador i mòrbid entorn. Va donar unes passes fins a situar les seves mans a les grans finestres. Era terrible. Una enorme ciutat, major que la Barcelona dels seus records, absolutament buida de la característica vida de formiguer que les omple. El cel, com recordava en haver sortit de les escales interminables, es mostrava d'un impenetrable negre i d'una fetidesa intolerable. Els núvols no deixaven espai al sol que no obstant s'intuïa per la vermellor fosca del paisatge. Les seves formes eren grotesques i espirals per la corrent de vent que les movia constantment i en Roger va haver de baixar la vista a la necròpoli isolada abans de marejar-se. Va escoltar veus a la seva esquena i es girar mig atemorit. Només recordava aquell nen que fugir d'ell i la sang sorgint del seu braç com una macabra font. Les veus s'acostaven com pujant les escales de l'edifici i ell va rumiar que, si l'havien curat la ferida i deixat roba nova com a mínim no tendrien intencions immediatament agressives. Tot i això. Qui dimonis vivia en aquella tomba gegant?. Es clar...el nen deuria tenir uns pares. Precisament aquest, que retenia al seu record com un infant esquifit i blanquinós en excés, amb uns cabells negres i deixats créixer sense restricció sobre el seu jove cap, apareixia ara per la porta de l'apartament. En veure que en Roger s'havia recuperat el seu rostre va deixar la calma aparent per una expressió de terror i tornar a ficar-se per on havia sortit. Les veus ja eren a poques passes. En Roger va reconèixer que era alemany. Com l'inextricable veu de dona del telefon. Una parella jove va fer aparició a l'estança. Vestits pulcrament de negre, també amb uns tons de pell marmoris, probablement per l'absència de sol d'aquell àrid i fantàstic, alhora que esfereïdor, paratge. Per calma d'en Roger l'home, un jove de la seva edat però amb mes complexió i un cabell llarg i descuidat juntament amb una barba negre i prominent, va somriure en veure'l. El que deuria ser el seu fill, el nen que va fugir d'ell, es trobava darrere seu, evidentment atemorit front l'estrany. La jove que acompanyava al noi, també molt blanca de pell, amb un cabell negre com l'atzabeja, i un rostre captivador alhora que exòtic, tenia un somriure tímid també dibuixat a la boca i, creuant unes ràpides paraules amb l'home va desaparèixer de l'habitació amb el nen poruc. L'home es va apropar amb pas lent i contingut, mirant al Roger directament als ulls i mantenint l'afable somriure finalment va posar la seva ma a l'espatlla d'aquell i l'hi digué unes paraules en alemany. "No t'entenc amic...". Ell va acompanyar aquestes paraules d'un moviment negatiu amb la ma i després dirigir aquesta a les seves orelles, repetint el gest. L'home va callar i va afirmar amb el cap. Després de rumiar uns segons va indicar-se al pit tot dient "Herman". En Roger va assentir i digué el seu nom. Tots dos es donaren la mà. En Herman va dirigir una mirada enredera i va dir "Selena, Edward...". En Roger assentir. Un cop establert aquest primer vincle l'únic desig d'en Roger era saber, saber on era i quina era l'impossible explicació de tot allò. La barrera lingüística s'erigia front d'ell imponent i el va fer desistir de preguntar. L'home, en Herman, va convidar amb un elegant moviment a en Roger avançar i el va dirigir a la sortida de l'apartament. Mantinguen-se a unes passes per davant van baixar unes escales per finalment arribar a un altre recinte idèntic a l'anterior amb certes peculiaritats. La dona i el noiet es trobaven asseguts front una taula de fusta amb el que semblaven llaunes de conserves obertes. La dona, tendrament donava de menjar al nen tot dient-li quelcom i aquest reia amb el rostre il·luminat per l'inocencia infantil que, per sorpresa d'ell, semblava haver sobreviscut en aquell lloc. En entrar tots dos el nen es va cohibir notablement, no obstant, en Herman s'apropa a ell i l'hi va dir unes paraules a l'orella. El nen va dir quelcom finalitzant la frase amb un "Roger" força identificable. Ell va somriure i va fer un gest d'assentiment amb tot el seu cos. El nen va exhali una rialla front aquella reacció afectada. Finalment tots es van asseure a taula, tètrica i grotesca parodia de família, i menjaren en silenci el contingut de les llaunes. M'entre en Roger devorava unes salsitxes en conserva va deduir que probablement aquell menjar havia estat trobat per tots els apartaments de l'edifici. Les finestres mostraven la ciutat en tota la seva decadent magnitud. Front d'ells s'erigia un edifici parcialment en runes que deixava entreveure les restes de mobles i altres utensilis. En Herman i la Selena van començar a parlar m'entres el nen feia impossibles per treure mes menjar d'una llauna ja esgotada. La visió dantesca i apocalíptica van fer-li perdre interès en les salsitxes i li dona al nen. Aquest les va rebre amb delit però va ser retingut per el seu pare. Va tornar la vista a l'edifici derruït. Una lleu i gairebé imperceptible alteració el va fer posar en guàrdia. S'aixeca lentament de la taula m'entre la parella discutia sobre l'alimentació del seu fill. Finalment va acabar amb la front contra els vidres de les finestres. Era convençut d'haver divisat quelcom en moviment però no sabria indicar on. Va escrutar el paisatge. Quan els seus ulls passaven per el carrer directament sota seu va emetre un crit ofegat, incrèdul encara del que els seus ulls contemplaven. La conversa darrere seu va finalitzar i en Herman es va apropar ràpidament a la seva esquena, inquirint-lo en la seva llengua. En Roger, encara estupefacta va indicar-li amb un tremolós dit una part del carrer. Un home, o les restes d'un home, restava en peu dirigint alhora el seu dit indefectiblement a la finestra des d'on ells el veien. En Herman, amb una veu potent i resolta va dirigir unes poques paraules i la seva família que immediatament va sortir corrent per la porta cap avall. En Herman va agafar a en Roger del braç i l'estirava. Finalment tots quatre corrien per entre les desolades restes de la necròpoli. Cap a on?. En Roger no ho sabia però si sabia de que fugien: l'home que els senyalava amb el dit restava completament nu, el seu cos ple de ferides en diversos períodes de cicatrització, i la seva cara, perfecte imatge de la follia i la degradació mental. Quan giraven un carrer va dirigir una mirada ràpida a l'espatlla. Va semblar-li veure aquell ésser corrent entre els cotxes bavejant i emetin sons guturals. En Herman dirigia l'èxode i en Roger va poder veure entre els edificis el campanar d'una església. Semblava el seu destí i el jove alemany va començar a cridar quelcom a l'aire.