Desinflant paraules

justament, cercant belleses amagades dins de realitats poc atraients. La màgia dels mots, convertir quelcom lleig en quelcom bell.

Entrem dins el misteri, deixem fluir les paraules, que elles transformin la realitat en un món paral·lel, no menys real del que veiem.

Preciós poema de fugida i d'abstraccions.

gypsy

mirant amb els ulls de la naturalesa veiem dins nostre i alhora l'entorn agafa el nostre color. És un intercanvi prodigiós.

Moltes gràcies per comentar-me. No sé què passa que no consegueixo tornar a entrar com a ESCRIPTORa, ho vaig fer però m'has entrat com a LECTORA...

Admiro la coherència en les persones com a senyal de clarividència. En aquest sentit tots els teus escrits en són una prova irrefutable. A mi m'agraden les idees, Lavínia, no les creences (per bé que les entenc i les respecto), però sobretot aquells que clarifiqueu, és a dir les persones que "feu ciclons d'harmonia amb el vent d'un globus de fira".

Lavínia, la vida potser es redueix a això o al que altres vam dir (potser sense encert) vèncer la retòrica crepuscular.

Superar o canviar determinades cadències i malsons; per desar-ho tot en un calaix. Aquest és el repte, en efecte, i que només pervisquin en ombres.

L'escenari que descrius tot seguit és procliu a fer endreça, a recomençar; i, si cal, recuperar les paraules alades que esculpien l'aire en èpoques clàssiques. Imatge bellíssima.

Finalment el vent tramuntanal reinicia el cicle i aporta la llum creadora definitiva. D'això se'n diu, sentit creatiu: l'estratègia bàsica per assolir els nostres objectius.

El corol·lari final estic d'acord que és fantàstic i que esvaeix qualsevol dubte sobre la consistència de la calma que ets capaç d'imprimir.

Enhorabona, Glòria.
I gràcies pel teu comentari providencial.

Jofre

em vull afegir, amb molt de gust, a tants comentaris elogiosos que t'han fet en aquest i en els altres poemes fantàstics que has creat. Aquest és un dels millors que t'he llegit. Hi ha quelcom absent i present, rítmic, musical a la vegada íntim (que ens apropa i uneix); particular, elegant... Per moments m'hi he identificat en "tot recomença després / de la fosca absoluta" i que explica (i que ens explica) grans veritats amb poques paraules. Com ha de ser. Enhorabona. Gràcies per aquestes paraules que són bàlsams per l'esperit, com un "vent tramuntanal/ en el pensament."

Molt agraïda, sempre, pels teus comentaris. Gràcies de tot cor per tot.

Una abraçada!

Mon

Lavínia, aquest poema és una veritable obra d'art. I com ja és habitual en llegir els teus escrits es fa ineludible trobar-hi, fent l'ullet, la destresa entre els mots, a cada línia a cada vers... Com, si no, podria assolir-se una sensació tan etèria com diàfana en un poema per a descriure'n la mateixa construcció? És fabulós el domini que tens de lèxic! M'ha fascinat especialment el darrer paràgraf:
Aleteig sagrat
a la riba del no res
que esdevé
vent tramuntanal
en el pensament.
M'alegra haver tornat a RC només per a tenir el plaer de poder-te rellegir.
Gràcies i una fortíssima abraçada!

Noia, què elegant!

No hi ha muntanyes altes ni valls prou fondes, com diu la cançó, per evitar de que les paraules ens facin bategar i construir versos amb el seu ritme vital...

Una poesia dedicada la poesia, de qui és poesia...

Que bé que ho fas això de la poesia, quan la llegueixo la trovo tan sincera i tan planera que em sembla que jo també ho faria pero la veritat es que no en sé.
Gràcies pel teu comentaria a l'armari de la Clareta, et va quedar molt ambientat i molt graciós, que per molts anys m'en puguis fer de simpàtics així.
Una abraçada.

de vegades inflades per l'amor cec que cal desinflar i que es tornin accions humanes, concretes, gestos, tactes reals...
en la poesia cada paraula és un globus bell i a la vegada un tret que els reventa i penetra en el més fons de l'ànima.
I és que la vida només és vivible poèticament.
una abraçada!

un dia més sense dir-te res sobre aquest poema.
Ja l'he llegit uns quants cops. Et trobo excel·lent, elegant, amb les paraules precises posades delicada i acuradament: una meravella!
Enhorabona!
De veritat, m'ha agradat moltíssim!

(perdona perquè no estic en condicions de fer un comentari més profund...)

Una abraçada!

Molt més que un exercici literari això de desinflar paraules. Aquesta descripció gairebé etèria que fas, abraça les llums i les ombres que ens sacsegen i ens abracen; aquelles teranyines de sensacions i sentiments que lluiten per afilerar-se en forma de versos.
He acabat pensant que la poesia no és només una forma d'expressió, crec que és una percepció de la vida i una forma de viure-la.

Un poema suau, delicat i molt profund...

Molts petonets i fins aviat!

Hola Lavínia,
Ja feia molts dies que t'estava esperant un relat. I realment, ha valgut la pena, quan he llegit "Desinflant paraules" m'ha vingut a la ment el mestre. Estava llegint en veu alta el teu poema i alhora mirant un retrat d'en Miquel, t'haig de dir que l'eco de les meves paraules i el reflex del mestre han fet una combinació d'allò més esvelta.
Ho sento per a qui no ho pot experimentar, jo, per exemple, crec que tu de tot això, ja en saps un munt.
Etsic molt content d'haver-te descobert i espero que si es dóna l'ocasió per treballar en l¡obra d'en Miquel, m'agradaria moltíssim que hi fossis.
Brindo pels teus poemes i pel nostre mestre,
Roda03

m'agrada

Va ser una alegria molt gran trobar-te a l'Hotel Colon! Una agradable sorpresa!

Escrius de meravella! Tens una gran formació en tots els sentits. Jo sóc, era, només, una mestra de Primària però em fascina tot el que s'hi cou en literatura i en "pensament". Em fa tanta il.lusió que ho comparteixis amb nosaltres! Una gran alegria!

Quan cavalca
la llum creadora
en llavors de mots...

Quina força! Quina capacitat de trametre l'impuls que t'empeny més enllà de tot... Meravellós.

Quina sort haver-te conegut!Felicitats Lavínia, i per a molts, MOLTS, anys!

Té música per si sol, aquest poema! Enhorabona pel que fa a la forma i al ritme, per tant. Una cadència suau que sens dubte diu molt del sentit que s'infereix de tot el poema.

Pel que fa al contingut, de la primera estrofa el que no m'ha deixat gens indiferent és el contrast dels últims dos versos: fer que els ciclons (arrauxats per definició) siguin d'harmonia, i fer-ho calmant el vent de les paraules. M'he imaginat paraules de passió pronunciades amb un murmuri.

Nits de placidesa en una obscuritat còmplice, protectora fins i tot dels malsons, seria potser la idea que extrapolaria de la segona estrofa.

Una obscuritat que, remarques, és total, absoluta. I és a partir o després d'allà on "Tot recomença", i ho expresses amb la imatge de llums (potser compartides) que solquen, rítmiques, aquesta obscuritat. Unes llums que no són altre cosa que les paraules modulades per a l'ocasió.

L'última estrofa és, crec, la més metafísica, la més profunda, la que resumeix tot el poema(moltes vegades, de fet, és així; alguna de les estrofes es configura com una síntesi de tot el poema):

"Aleteig sagrat
a la riba del no res
que esdevé
vent tramuntanal
en el pensament"

Un cop més, contrast entre la placidesa, la calma d'aquell "aleteig sagrat" que flueix, per entendre'ns, cap a l'exterior (les paraules dites a algú, o al vent o a tu mateixa) versus allò que és queda a dins, el "vent tramuntanal del pensament".

Poema preciós i exquisit pel que fa al lèxic.

Gràcies per últim per les teves paraules en el comentari del poema de la mar. Realment m'ha fet molt content llegir-les i més venint de vosaltres dues.

Una forta abraçada, Lavínia!

Vicenç