La Merxe

Amb tants de restaurants que hi ha a Barcelona, la Merxe havia anat al mateix local on eren mare i filla que se l’havien mirada de fit a fit. I a ella què. Tenia ganes d’anar a sopar fora de casa i havia convidat la filla del seu marit. Amb un somriure la noia, però, havia declinat la invitació i ara era dues taules més enllà al costa de la seva mare.
De primer, la relació entre la Merxe i la filla havia estat una mica tensa.
─Per la teva culpa el meu pare ha deixat la meva mare ─li va dir quan sols era una nena de deu anys.
Amb paciència, la Merxe va fer comprendre a la filla que el seu pare i ella s’havien enamorat i que l’home no podia trair els seus sentiments. També va ajudar la nena a entendre la nova situació quan es va assabentar que la mare havia anat a trobar a l’amant del pare per dir-li si no se sentia culpable de destrossar una família.
─L’amor és l’amor, senyora. Aquestes coses passen ─va dir-li la Merxe.
I se’n va anar sense acomiadar-se perquè l’”amor” l’estava esperant acompanyada d’un descapotable i d’una vida confortable com no havia pensat mai de tenir. Era el director general d’una seu bancària. Per Déu!
Al cap de dos anys la filla ho havia vist clar: el seu pare havia trobat el veritable amor amb la dependenta d’una botiga d’articles de luxe que era quinze més jove que ell i que tenia el cos d’una top model.
Avui la Merxe feia quinze anys de casada i li plaïa celebrar-ho, però el marit li havia dit que seria a fora. Ella, però, no se n’estaria de fer-ho.
Una silueta coneguda, un home d’una cinquantena d’anys, ben plantat acabava d’entrar al restaurant. S’havia recordat de l’aniversari! El seguia, però, una noia d’uns vint-i-cinc anys elegant i guapíssima . De sobte s’atansà a la taula on eren mare i filla i agafant la noia de l’espatlla i plantant-li un petó a la boca, els la presentà.
De la seva taula estant, la Merxe sentia una culpabilitat remota i una humiliació present.