Desert de mi

Deserts, ningú s’ha preguntat perquè no estan desperts;
Segurament pel pes de l’absència de verds,
De vida...
Discrets, recorden al buit, però de mentida,
Perquè segueixen dormint, però drets.

Jo sóc un desert de nit, embolcallat de desigs,
Però de verd, estic buit.
Potser sóc pobre de mi, de voluntat,
D’envestir, de delit, ric de fre, pobre de bri.

I si...
I si em venc l’aire que em dona el seu sí,
A canvi d’aquest verd, d’un glop, d’eixir,
De donar-me, a mi, l’alè,
D’esforçar els motors del fer,
Del poder, del voler?

I si...
I si em faig xantatge amb el demà,
I si m’amenaço amb no tornar a provar
L’avui, el seu tacte fi, l’aquí, el món en mi...

I si és inútil?
I si sóc el gandul
Que mor per vagància?
I si se’m menja la pols, el desànim,
La ignorància...
Per no trobar, no havent buscat,
Allò que em tregui l’esma verd?

Satanàs dels meus anhels,
Vagància de la meva fi.
Punyiré, si cal, sobre mi
Per l’aire d’aquest món tancat fer eixir.

Jo no vull ser de mi l’esclau, com el desert que morí
per mentir...