DESENCISADA

Havíem quedat a dos quarts de set de la tarda en el lloc de trobada habitual, una cèntrica cafeteria estratègicament situada en un xamfrà amb amples voreres, per on hi passava molta gent a qualsevol hora del dia. Tot i ser a mitjans juliol, el dia era especialment calorós, molt per sobre de la mitjana en aquest període de l’any. A l’època d’estiu, la cafeteria instal•la una acollidora terrasseta a l’exterior, on s’hi esta divinament, gaudint de la relativa frescor que proporciona aquell espai tan agradable i ombrívol. A nosaltres dues ens encanta aquest racó de la ciutat i és per això que sempre ens citem allà. Aquesta terrasseta te un valor afegit molt important per a nosaltres. És un excel•lent observatori de la vida ciutadana, un mirador excepcional. De fet es com un immens aparador en moviment, una pantalla gegantina on s’hi projecta l’actualitat de la vida quotidiana, amb un ampli ventall de la moda en el vestir de la gent, de personatges extravagants i de tantes i tantes coses que s’hi esdevenen que, naturalment, satisfan la nostra femenina curiositat.

Quan hi he arribat la meva amiga ja s’estava esperant. Feia poc que ens acabaven de servir el que havíem demanat, quan han passat dos nois d’aquells que es fan mirar, que val la pena mirar-se’ls i que desperten tot l’interés. Uns metres enllà de la terrassa, s’han aturat. Estaven de perfil, a curta distància, i jo me’ls he mirat descaradament, gairebé despullant-los. Uns mascles joves de constitució gairebé perfecte, amb un toc d’elegància natural molt ben portada i un “ no se què” que els feia atraients com pocs se’n veuen que ho tinguin tot tan ben proporcionat, tan harmònic. Desprès d’uns moments, els joves han girat cua i s’han assegut a la taula just davant nostre. Ni tan sols ens han mirat, com si no existíssim.

Una mica frustrant, doncs no és normal que passem desapercebudes, perquè, val a dir-ho, les dues estem prou bones. Nosaltres si que ens hi hem fixat i hem fet algun comentari adient. Un somriure de complicitat, però aquí s’han acabat els comentaris. Els comentaris si, les mirades, no. Encara que les taules eren properes, la seva disposició permetia que un dels xicots entrés de ple en el meu camp de vista i que jo estigués al bell mig del seu angle de visió. L’altre xicot quedava d’esquena i per tant aliè al nostre joc visual. Les nostres mirades s’anaven creuant de tant en tant, però instintivament m’he adonat que les seves ullades als meus ulls només eren per despistar. El seu punt de mira enfocava bastant més avall.

Normalment, els nois s’embadalien més amb la meva amiga. Era molt maca, les faccions eren perfectes, una mirada penetrant, coqueta i agradable que provenia d’uns ulls foscos, us cos esvelt i unes cames de disseny impecable que, a més a més, sabia lluir quan es posava faldilla curta. Però, ves per on, tot i la calor que feia, avui anava amb pantalon llarg de color blanc i una brusa de tirantets de color negre. Absolutament discreta, gens provocativa. Ni ensenyava ni suggeria. I als homes, ja se sap, els va més allò que suggereix, estimulant la seva imaginació, que no pas allò que es mostra directament. I jo, que tampoc estic gens malament, avui anava vestida d’una manera suggerent. Una bona mini em permetia lluir unes bones cames i, asseguda com estava, unes bones cuixes. No ensenyava res més, però era un estímul suficient per excitar la libido masculina.

Tot i no perdre’m detall dels comentaris de la meva amiga sobre qui passava o sobre que passava per aquell excel•lent escenari obert al batec de la vida ciutadana, la veritat és que estava mirant a aquell noi d’una manera absolutament descarada. El xicot va tardar a reaccionar, però s’adonà que les meves mirades eren una provocació que, dit de passada, no va saber interpretar. O potser si, però no va ser capaç de seguir el joc ni respondre amb un somriure, però el meu entrecuix seguia sent el punt on focalitzava les seves lascives mirades. Em vaig sentir absolutament ignorada i menystinguda.

Només que ell hagués correspost amb algun detall, d’aquells que intuïtivament qualsevol dona sap copsar, jo li hauria facilitat el camí amb qualsevol excusa per trencar el gel, perquè em venia de gust de fer-ho i, qui sap, si potser en sortiria alguna altra cosa més engrescadora. Però res de res. Ell seguia mirant allà on l’instint primari guiava els seus ulls, però restava totalment inexpressiu i impassible. De cop i volta, com si hi hagués sorgit una emergència, van cridar el cambrer que els portés el compte, cosa que aquest va fer amb una rapidesa inaudita, van pagar i se’n van anar, sense ni mirar.

Vaig quedar frustrada, desencisada i abatuda per aquell menyspreu tan descarat i del tot inconcebible. No m’hi havia trobat mai. Adreçant-me a la meva amiga, li vaig dir... Què no ho has vist això ? La meva amiga, com si baixés de l’hort, va respondre’m amb una altra pregunta... Si he vist què..? Que ja han marxat, vaig dir jo. Ella, impertorbable.. va afegir... I què..?

Quan vol, la meva amiga és insuportable.